Mompou. Cançons i danses

14 09 2010

I comencem aquest viatge musical amb el meu compositor català preferit, l’autor d’una obra que sempre em fascina per ser radicalment única.

Perquè com podem catalogar Frederic Mompou (1893-1987)? La tasca és complexa. Per la seva vinculació amb França, on va viure més de dues dècades, molts el veuen com un hereu de Debussy i Satie, i un company de la colla de Poulenc, Milhaud i companyia. Altres el consideren una mena de Bartók català, capaç d’agafar el seu folklore nacional i trascendir-lo. Les discogràfiques, per la seva banda, han tendit a unir-lo a compositors com Albéniz, Granados i Turina…

Però etiquetar-lo com a músic impressionista o nacionalista (de la nació que sigui) és quedar-se molt curt. Va ser un d’aquells músics que van expressar-se al marge de corrents i modes, creant una obra particularíssima.

La joventut de Mompou va estar marcada per França: un concert de Fauré a Barcelona li va desencadenar la vocació, i el 1911 va marxar cap a París per estudiar al conservatori. Era bon pianista, però la timidesa li va impedir fer carrera com a solista. L’estada francesa va ser breu per l’esclat de la Gran Guerra, però hi va tornar el 1921, moment en què va començar la seva fama com a compositor amb l’estrena amb gran èxit de moltes de les seves obres de joventut.

Els anys trenta van ser de crisi i de silenci creatiu, no només per la guerra espanyola sinó per la convicció que, degut als camins que estava agafant la música (Schönberg, Stravinski), la seva no perduraria. El 1941 va tornar a Barcelona i s’hi va establir definitivament, va conèixer la seva esposa Carmen Bravo i va reempendre la seva obra. La seva longevitat el van convertir, a partir dels anys vuitanta, en una espècie de patriarca de la música catalana i espanyola, i es van succeir els reconeixements i homenatges… que no lligaven massa amb el seu caràcter tímid.

Però com és la música de Mompou? Dues relacions són les més habituals. Una, la de les campanes. La família materna tenia una forja de campanes al Poble Sec, i els sons metàl·lics el van marcar per sempre. L’altra, la dels carrers i els paisatges mediterranis. Tot plegat va cristal·litzar en un acord que ell anomenava “metàl·lic” o “barri de platja”, i que ja el 1910 descrivia així:

Aquest acord és tota la meva música. Sento una harmonia estranya escoltant els sorolls llunyans. És sobre una platja davant del mar que barreja el seu ritme suau amb un misteriós soroll de ferro i de treball… (…) Quatre miserables barraques clavades sobre la sorra humida, semblen temeroses del mar que les amenaca…Es fa fosc! El treball calma… Passa un vent calent que em porta uns cants ingenuamente salvatges…nois i noies pobrament vestits que fan rotllo i ballen tot voltant el foc… de nit!… les fàbriques queden abandonades en el silenci… mentre el mar resa una eterna oració vetllant el repòs de totes les coses, aquella inquietud del somni.

Ell deia que la seva música li era “donada”, i que la seva feina era desxifrar els missatges que rebia la seva sensibilitat. També es famosa la seva frase que ell no componia sinó que descomponia. Al final va ser un creador de sons únics, d’obres on domina la claredat i la sobrietat, i on no hi sobra ni una nota.

Les Cançons i danses són l’obra més coneguda de Mompou. És interessant preguntar quan les va compondre, perquè la resposta és sorprenent: tota la seva vida. Va enllestir la primera el 1921, i va crear les darreres als anys setanta. El resultat és una fascinant col·lecció de quinze obres, totes per piano menys la XIII (per guitarra) i la XV (per orgue).

L’estructura, una cançó lírica i melòdica seguida d’una dansa ràpida i rítmica, té clars antecedents en les Rapsòdies hongareses de Liszt o a l’obra de Bartók. L’objectiu era, com en aquests compositors, harmonitzar temes populars, tot i que d’una forma molt especial. Així doncs les Cançons i danses són un recull d’aquest cançoner català tan maltractat: El rossinyol, El noi de la mare, La dama d’Aragó, el Galop de cortesia, Quan jo n’era petitet… Un gran exemple és la No. VII (1944), que uneix Muntanyes regalades (exposada amb una gran sencillesa) amb L’hereu Riera, i que era la preferida de Francis Poulenc:

En alguns casos, el dels números III, XII i XIV, la cançó és una melodia popular però la dansa és original. Així, la número III (1926) comença amb El noi de la mare però culmina amb una sardana de creació pròpia. Deia Mompou que contenia l’únic trinat que havia escrit a la seva carrera…

La Cançó i dansa X es basa en dues cantigues d’Alfons X, i la V i la VI són creacions plenament originals. La sisena (de 1942) és potser la peça més coneguda de Mompou, gràcies a una cançó d’una enorme tristesa però també sobrietat, i contrastada amb una animadíssima dansa.

Escoltar les tretze Cançons i danses per a piano és doncs com seguir un recorregut per la música catalana, però on el camí no és recte sinó que conté desviaments estranys, miratges, moments de penombra i altres d’enlluernament. Coses que fan, naturalment, que el viatge sigui encara més interessant.

Per escoltar-ho…

El 1974 un octogenari Mompou va enregistrar tota la seva obra pianística per al segell Ensayo, avui reeditada en una magnífica caixeta econòmica (amb 4 CD) per Brilliant Classics.

La importància d’aquest document és fonamental, perquè permet escoltar de primera mà les sonoritats que pretenia Mompou i el seu ús del tempo rubato. Tots els exemples anteriors procedeixen d’aquesta imprescindible col·lecció.

Una altra versió canònica pot ser la d’Alicia de Larrocha, gran amiga del compositor, que va enregistrar l’obra en diverses ocasions i la va portar per tot el món. També és molt interessant (i econòmica) la versió de Jordi Masó dins de la seva integral per a Naxos.

I naturalment molts altres pianistes, especialment de les generacions més joves, s’han acostat a l’obra de Mompou d’una forma més o menys ortodoxa. Com a curiositat us proposo escoltar la Cançó VI en una ultraromàntica versió d’Arturo Benedetti Michelangeli (procedent d’un concert de Londres el 1957). Compareu-la amb la sobrietat del mateix compositor, no té res a veure!

Si en voleu més…

Després de les Cançons i danses, quin Mompou escoltar? Per seguir amb la seva vessant més expansiva, recomano el cicle de cançons El combat del somni, sobretot la bellíssima Damunt de tu, només les flors. Amb Victoria de los Ángeles, si pot ser. Una altra peça que m’agrada moltíssim són les Variations sur un thème de Chopin, on agafa intacte el breu Preludi el La major, Op. 28 No. 7 de Chopin i en fa dotze variacions, inclosa la meravellosa desena, anomenada Évocation. Al final, però, el viatge haurà de culminar amb els quatre llibres de Música callada (1959-67), l’obra en què millor va depurar el seu estil.

I divendres… Simon Boccanegra, de Giuseppe Verdi.

Advertisements

Accions

Information

8 responses

16 09 2010
OLYMPIA

Molt bonic i complet post sobre aquest músic místic que jo també prefereixo per damunt de molts que tenen més nom. El “Secret”, els Preludis, les variacions sobre Chopin, la deliciosa transcripció de la cançó popular “La filla del marxant”…És un músic que juga amb el silenci i aquest fet el fa delicàdament íntim. Suposo que es nota com m’agrada Mompoou. Abans d’ahir el vaig escoltar una bona estona i em sentia meravellosament acompanyada.
Bell blog!!!

16 09 2010
Wimsey

Merci Olympia! No dubto que si Mompou hagués estat francès de naixement, avui seria molt més conegut. Per sort molts joves intèrprets s’hi estan acostant, fins i tot des del jazz.

7 11 2010
José Luis

Primera estació, bon plat. I seré poc autentic, pero em quedo amb el que fa Michelangeli…

No fa gaire, no recordo quin pianista va bisar amb una cosa que jo pensava que era Mompou i finalment era Bartok. Ara ho entenc.

Suposo que ja ho sabrás, pero Tharaud va treure un disc amb boníssima critica dels Preludis d’en Chopin, i té coma extra dos meravellas de Mompou.

Gracies!

10 11 2010
Wimsey

José Luis, has tret sobre Mompou el gran debat dels historicistes: és “acceptable” la visió de Michelangeli si clarament la visió de Mompou era una altra? I conec el disc de Tharaud; també Leif Ove Andsnes ha incorporat el compositor català en un dels seus CD més celebrats.

14 11 2010
José Luis

Jo no tinc cap dubte: Si es bo, benvingut. Adoro Bach, i hi han transcriptions que treuen or on semblava que no hi havia gaire cosa. I de Scarlatti, i de tants. No crec que ni ells ni en Mompou s’emprenyesin.

14 11 2010
José Luis

Trobo a faltar (o no sé trobar) la llista de “ultims comentaris”, i aixó em disculpa d’haver trigat tant… pero ara m’abonaré als comentaris..

14 11 2010
Wimsey

José Luis, és veritat això dels darrers comentaris, m’ho havia deixat. Els he afegit a la barra de menús, al lloc habitual.

21 02 2012
Jordi

I les interpretacions de Rosa Sabater?
Tinc entès que Mompou les preferia a les seves.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: