Verdi. Simon Boccanegra

Com que per mi Wagner és un món a banda, el títol de mestre i rei absolut de l’òpera l’atorgo a Giuseppe Verdi (1813-1901). La seva carrera m’apassiona, i no només pel reguitzell d’obres meravelloses que ens va deixar. També hi influeix la seva extraordinària evolució, els reptes i conflictes a què es va enfrontar, els condicionants amb què va haver de treballar i el seu esperit de llibertat. En un món, el de l’òpera, on dominen les irregularitats i les digressions, Verdi té tres obres de construcció perfecta: Rigoletto, Otello i Falstaff, tres prodigis teatrals i musicals. I naturalment també té el Macbeth, i La traviata, i Un ballo in maschera, i…

Però com que els aficionats no només vivim del gaudi i de l’admiració, sinó que res no ens agrada més que una bona discussió, avui he decidit parlar de Simon Boccanegra. Una òpera amb una gran majoria de moments sublims, però que en conjunt em fa posar dels nervis per tot allò que hi sobra i tot allò que hi falta.

Verdi va compondre Simon Boccanegra el 1857, just després de la trilogia que el va catapultar com a compositor (Rigoletto, Il trovatore, La traviata) i de la sovint oblidada Les vêpres siciliennes. Estem parlant doncs d’un autor madur en ple domini de les seves facultats. L’estrena, però va ser un desastre absolut, i l’òpera va quedar arraconada fins que el 1881 la va revisar amb l’ajuda del llibertista Arrigo Boito. Des de llavors Simon Boccanegra ha anat entrant lentament al repertori, i cada cop es representa amb més freqüència.

Per entendre l’argument de l’obra cal conèixer un dels episodis de la història d’Itàlia: la lluita entre les faccions dels güelfs i els gibel·lins. Els primers formaven part de la nova burgesia, les grans famílies de comerciants, i els segons eren nobles. Cada grup controlava un cert nombre de ciutats, amb lluites polítiques i comercials.

Al principi de l’òpera el joier Paolo, líder del partit dels güelfs, pacta un nom per a dux de Gènova: el del corsari Simone Boccanegra, que ha obtingut prestigi derrotant els pirates africans. Simone s’hi resisteix, però si rep el títol podrà casar-se amb la seva estimada Maria, filla del noble Jacopo Fiesco, el cap dels gibel·lins. Però Simone no sap que Maria ha mort. Els dos van tenir una filla i Fiesco la vol recuperar, però va ser segrestada. En un enfrontament, Fiesco declara Simone el seu enemic mortal. Al final el protagonista descobreix el cadàver de Maria, just en el moment en què el poble apareix per aclamar-lo com a nou dux.

Tot això succeeix a l’extraordinari pròleg de l’òpera. Tenim el magnífic preludi, una ondulant evocació marina; els parlaments de Paolo (L’altra magion vedete?); la impressionant ària de Fiesco lamentant la mort de la filla (Il lacerato spirito); l’enfrontament amb Simone, i el final amb el descobriment del cadàver i la proclamació. Aquí teniu el preludi dirigit per Abbado:

Fins aquí hem conegut els dos protagonistes de l’obra, el plebeu Simone Boccanegra (baríton) i el seu enemic polític i personal Jacopo Fiesco (baix), a més de l’intrigant Paolo (baríton). Però l’òpera requereix una soprano i un tenor, i col·loca un cartell de “20 anys després”.

Al principi del primer acte coneixem la jove Amelia Grimaldi, que viu a la mansió familiar. La visita sovint un tal Andrea, una figura paterna. Aquí cal estar una mica atent, perquè Andrea és en realitat Jacopo Fiesco i Amelia la filla perduda de Boccanegra. Exactament com s’ha arribat a aquesta situació no queda gens clar segons el llibret. En qualsevol cas Amelia té un enamorat, el jove Gabriele Adorno. Però alhora Paolo ha demanat a Simone que intercedeixi per obtenir la mà d’Amelia, i així convertir-se en noble i aspirar a la fortuna dels Grimaldi. Quan Simone va a parlar amb la noia descobreix que és la seva filla (en un llarg i meravellós duet), i decideix evitar que es casi amb Paolo contra la seva voluntat. Aquest, ressentit (al cap i a la fi Simone li deu el càrrec de dux), decideix raptar la noia.

La següent escena és la gran incorporació de Verdi i Boito a l’edició revisada. Al palau del dux s’hi reuneixen tots els consellers, dividits com sempre entre plebeus i nobles. Ells volen declarar la guerra a Venècia, però Simone fa una proclama de la unitat italiana. Se sent soroll a fora, la plebs persegueix Adorno. Aquest ha matat el raptor d’Amelia, però com que el jove és un noble i el segrestador un plebeu, tothom es pensa que és un crim polític.

Les dues faccions estan a punt d’arribar a les armes, però Boccanegra els fa callar amb el seu contundent discurs: “Plebe! Patrizi! Popolo“. I aquí comença un dels grans concertants que va escriure Verdi. Simone amb “E vo gridando: pace! E vo gridando: amor!“. Amelia amb els seus trinats sobre “Pace!“. Adorno donant gràcies, “Sia ringraziato il ciel!“. Fiesco lamentant el poder de Simone, Paolo valorant fugir. I el cor: “Il suo commoso accento sa l’ira in noi calmar“. Aquí ho teniu:

Boccanegra empresona Adorno, i ordena Paolo que maleeixi el culpable (ell mateix) i que el porti a la justícia. Aquest seria un bon punt per començar la conclusió de l’obra… però en realitat tot just som al final del primer acte. En queden dos més, i la cosa es complica.

El segon acte comença amb Paolo decidint enverinar Boccanegra i proposant a Fiesco que hi participi, cosa que aquest rebutja. Però a continuació la història s’allarga amb un conflicte absurd: Amelia no vol explicar a Adorno que Simone és el seu pare, i per tant el jove noble es pensa que és el seu amant. A això hi afegim que Adorno afirma que Simone va matar el seu, de pare, i busca venjança. Però quan se sap la veritat Adorno canvia sobtadament de bàndol i es posa al costat del dux. A fora, les dues faccions finalment s’enfronten. Tot plegat amb una música meravellosa, però dramàticament un gran pas enrere.

El darrer acte és el més breu. Paolo ha estat condemnat a mort per conspirar contra el dux, però ja ha complert el pla d’enverinar-lo. Simone i Fiesco es reconcilien quan el primer li explica que Amelia és la seva néta. Finalment Boccanegra mor pel verí i nomena Adorno el seu successor. El final, també un enorme concertant (Gran Dio, li benedici), és dels millors de Verdi:

Ha estat un resum llarg, però necessari per comprendre les grandeses i les debilitats d’aquesta òpera.  És obvi que hi ha dues històries que es barregen, i les dues interessen a Verdi; el problema són els equilibris entre elles, i amb elements externs que sobren.

En primer lloc hi ha la història paterno-filial, molt de l’estil de les que agradaven al compositor, i per això la música que escriu a Simone i a Amelia és magnífica, sobretot el duet Orfanella il tetto umile. Però com he dit, la tensió s’esgota al primer acte. A Simone li queda guanyar-se el sogre i el gendre, però en cap cas això posa en perill la relació amb la noia. Si Amelia hagués de triar entre Fiesco, Adorno i Simone, sens dubte es quedaria amb aquest últim.

Llavors tenim tota la història política, que és dual. La conspiració contra el protagonista és de llibre. Boccanegra té molts vincles amb Otello (els dos han obtingut la posició per les gestes al mar, per exemple) i Paolo és un clar antecedent de Iago. És trist que a molts textos no es mencioni Paolo dins el grup de protagonistes, quan és un paper fonamental, llarg i amb uns moments magnífics.

L’altra qüestió és el marc polític de l’obra, que es queda força coix. Primer, perquè per un espectador que conegui poc de la història italiana, la informació que el llibret ens dóna per situar-nos és mínima. I si bé l’escena del consell és grandiosa, als actes següents aquest aspecte queda en segon pla. Verdi i els seus llibretistes, crec jo, van perdre l’oportunitat de fer la gran òpera política italiana, un momument semblant a Boris Godunov. Llàstima.

Finalment vull citar un aspecte que molts directors d’escena han potenciat, la importància del mar. Recordem que som a Gènova, una ciutat portuària, i que Simone havia estat un corsari. A moltes posades en escena el pes de la política es contraposa a la llibertat del mar, sobretot a partir dels “Il mare!… il mare!” que llança el protagonista al segon acte.

En fi, allò que fa que Simon Boccanegra s’elevi per sobre de les seves debilitats és la música, de les millors que va compondre Verdi: una orquestració delicada, unes melodies memorables… Em sembla molt superior a altres òperes seves més conegudes, i això explica que cada cop es vegi més sovint als teatres.

Per escoltar-ho

Simon Boccanegra és una de les poques òperes que gaudeix d’una versió referencial incontestable, d’una perfecció espectacular. Parlo naturalment del registre de 1977 dirigit per Claudio Abbado. És d’estudi però es va fer coincidint amb la producció de Giorgio Strehler a La Scala, una versió amb un èxit descomunal que es va veure a diverses ciutats (entre elles Barcelona).

Per on començar a lloar-la? Capuccilli no va tenir mai una veu espectacular, però aquí dóna una lliçó de fraseig, de fiato i de construcció dramàtica. Boccanegra va ser el seu millor paper. Ghiaurov és un Fiesco de timbre nobilíssim i que no es pot cantar millor. Espectacular en tots sentits l’Amelia de Freni, i Josep Carreras està ardent i pletòric com a Adorno. I per si fos poc Paolo és José van Dam, demostrant amb una gran intel·ligència per què el seu personatge és fonamental. En fi, Abbado és un dels més grans, i més en aquest repertori, i treu tot el suc i la poesia a la partitura.

Hi ha diversos directes que es van enregistrar durant les funcions i que s’han anat publicant, sempre amb el trio de Capuccilli, Freni i Ghiaurov. Sorprenentment encara no ha sortit en DVD la gravació televisiva que va fer la RAI.

En estudi no hi ha cap opció que li pugui fer ombra, però vull citar tres directes. Un del Met de 1939 dirigit per Ettore Panizza, imprescindible per sentir el Boccanegra de Lawrence Tibbett i el Fiesco d’Ezio Pinza (i Paolo és Leonard Warren!). També del Met una funció de 1960, perquè sempre s’ha de sentir Dimitri Mitropoulos, pel bon Simone de Frank Guarrera i per l’Adorno de Carlo Bergonzi. I finalment una gravació de 1964 des del Colón dirigida per Bruno Bartoletti, amb MacNeil com a Boccanegra però sobretot per l’Amelia de Leyla Gencer.

Si en voleu més…

Tot el Verdi d’aquest període és magnífic, i si us atreuen les obres problemàtiques, desequilibrades i genials com Simon Boccanegra llavors heu d’escoltar Don Carlo: política, passió, versions de tot tipus (en quatre o cinc actes, en italià o en francès), moments ridículs i moments sublims.

Naturalment la millor òpera que s’ha fet mai sobre el pes del poder és Boris Godunov, que a més retrata com ningú l’esperit d’un poble, en aquest cas el rus. Imprescindible, però ja en parlarem aviat.

I dimarts… les Sonates del rosari, de Heinrich Biber.