Biber. Sonates del rosari

21 09 2010

Com que probablement molts no coneixereu aquesta obra, posem-nos en situació:

Això és virtuosisme! Però allò que em va atrapar quan la vaig sentir per primer cop va ser el segon moviment de la primera sonata, que pren la forma d’un tema amb variacions:

El moviment historicista, com tots els moviments artístics, té les seves coses bones i dolentes. Entre les segones cal citar alguns directors molt pesats, unes discussions conceptuals força absurdes i el fet de fer-nos sentir culpables d’escoltar enregistraments antics “no aptes”. Entre les bones hi ha naturalment molts dels nous criteris d’interpretació, i sobretot haver recuperat un gran nombre d’obres oblidades que ara formen part del repertori. I no hi ha millor exemple que les Sonates del rosari.

La vida del bohemi Heinrich Ignaz Franz von Biber (1644 – 1704), va ser típica dels compositors de l’època, treballant al servei de nobles i religiosos, especialment l’Arquebisbe de Salzburg. Va ser kapellmeister, i fins i tot nomenat cavaller. La seva reputació era enorme, no només com a compositor sinó sobretot com el violinista més important del seu temps.

Biber va escriure molta música religiosa, però sobretot peces per a violí. És ben curiós que la seva peça més coneguda i admirada actualment, les Sonates del rosari, no es van publicar mai i ens han arribat gràcies a un únic manuscrit trobat en una biblioteca. De fet no sabem exactament ni quan les va compondre ni per què.

Es tracta d’una col·lecció de quinze sonates per a violí i baix continu, més una passacaglia per a violí sol. Les “sonates” són més pròpiament suites típicament barroques, cadascuna amb dos, tres o quatre moviments i moltes de les formes típiques de dansa (giga, sarabanda, courante…), a més d’àries, temes amb variacions, etcètera.

Cada sonata inclou al manuscrit una figura corresponent a un dels misteris del rosari, començant per l’anunciació i acabant per la coronació de Maria com a reina del Cel. La passacaglia té una imatge d’un àngel guardià portant de la mà un nen. És per tant una música programàtica? Tot ens fa pensar que sí, tot i que el manuscrit n’és l’única evidència.

Ara bé, allò que realment distingeix i fa única aquesta obra és l’ús extens d’una tècnica anomenada scordatura.

A gairebé totes les peces del gran repertori, els violins tenen les cordes afinades de la mateixa manera. De més greu a més aguda: sol – re’ – la’ – mi”. Però això és una convenció. La scordatura consisteix en canviar l’afinació d’una o més cordes.

Molts compositors han usat aquesta tècnica, bàsicament canviant l’afinació d’una de les cordes, generalment la més greu. Però el que va fer Biber va ser donar una afinació diferent a totes les cordes i a cadascuna de les sonates, excepte la primera i la passacaglia. És a dir, el violí fa una mena de viatge acompanyant la història de Crist, transformant-se cada vegada fins arribar un altre cop a l’equilibri final. Cal pensar que alterar les cordes implica que la sonoritat del violí és molt diferent a l’acostumada. Significativament els misteris dolorosos tenen les afinacions més crues i seques, i els misteris gloriosos les més brillants.

Potser el cas més espectacular és la sonata 11, La Resurrecció. L’afinació que indica Biber és sol – sol’ – re’ – re”, és a dir, que trenca la progessió de més greu a més aguda. Això implica que la segona i la tercera corda s’han de creuar al pont del violí, donant-li una forma de creu (imatge de la dreta), permetent uns efectes i uns sons que normalment el violí no pot oferir.

Aquí en teniu el primer moviment:

Per escoltar-ho…

Molt sovint la valoració dels enregistraments del repertori renaixentista i barroc entra en la “correcció” o no de les decisions preses. En el cas de les Sonates del rosari, hi ha dos temes principals als quals els intèrprets s’han d’enfrontar. El primer és el nombre d’ornamentacions que el violinista introdueix en tocar, una pràctica habitual a l’època i que sens dubte feia Biber, o bé si se cenyeix estrictament a la partitura que ens ha arribat. El segon és la natura del baix continu, que Biber no especifica. Alguns opten per la senzillesa del clave i l’orgue, altres hi introdueixen més instruments com violoncels, tiorbes, etcètera.

Com que no tinc prou coneixements com per entrar en aquesta discussió, em limitaré a comentar els quatre enregistraments de l’obra que tinc a la meva col·lecció, i que són molt diferents entre si.

Els exemples anteriors provenen de la gravació de Riccardo Minasi amb Bizzarrie Armoniche feta el 2006. És la més espectacular i expansiva, la que t’atrapa pel pur virtuosisme del violí, i la que té més contrastos. Aquí en teniu un fragment, el primer moviment de la novena sonata, Jesús carregant la creu.

L’extrem oposat és el de Walter Reiter amb l’Ensemble Cordaria al seu document de 1999. Uns tempi lentíssims, però que funcionen ressaltant el component espiritual de l’obra. Compareu el primer moviment de tots tocat per Minasi (al principi de l’article) amb la versió que en fa Reiter:

També fa servir uns tempi lents Andrew Manze, que a més descarta les ornamentacions i restringeix el baix continu a clave i orgue. Personalment no és una versió que em digui massa res. També per fer-ne la comparació amb Minasi, aquí teniu el segon moviment de la primera sonata:

Finalment l’opció més equilibrada em sembla la d’Alice Piérot amb Les veilleurs de nuit, o pot ser que li tingui apreci per ser la primera que vaig escoltar. He optat per la segona sonata sencera, que correspon a La visitació:

Si en voleu més…

A part de la resta de l’obra de Biber, si penso en el violí barroc em vénen evidentment al cap els noms de Vivaldi i Bach, però potser és massa evident. Hi ha alguna altra joia poc coneguda encara per descobrir?

I divendres… la Simfonia núm. 93 de Joseph Haydn.

Advertisements

Accions

Information

2 responses

14 11 2010
José Luis

1.- Crec que aquest es el tren que estava buscant. Si no em fas fora, no em baixo. I després em pasaré al de Klingsor, que també em convé.
2.- El fragment que et va atrapar em recorda moltissim no recordo ben bé que, de Marais o Lully, que toca en Savall, i que també son variacions.
3.- I els violinistes no es tornen boixos amb aquestes afinacions?
4.- Molt mes vibrant la de Minasi, pero la de Manze m’agrada molt. Com sempre pasa: son dos aproximacions tan diferents que no semblen la mateixa cosa. Pero quans mes plats per triar, millor, ¿no?

14 11 2010
Wimsey

Els violinistes no poden tocar l’obra amb un sol violí, perquè l’instrument necessita un temps de repòs després de cada afinació. Per tant n’han de tenir diversos de disponibles.

Jo no he cregut mai en això de les versions absolutes, sinó en tenir-ne diver-ses que il.luminin els diferents aspectes de l’obra.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: