Haydn. Simfonia núm. 93

24 09 2010

Quan va escriure les seves primeres simfonies, Joseph Haydn (1732 – 1809) era un jove Kapellmeister al servei d’un comte, i la simfonia una forma musical menor, imprecisa, que tenia diferents usos socials en un món dominat per la música vocal. Quasi quaranta anys després Haydn s’havia convertit en el primer compositor interpretat en vida a tots els racons d’Europa (molt més que Händel), i la simfonia s’havia erigit com el centre de la producció musical, una posició que des de llavors no abandonat.

Lamentablement la visió que tenim de Haydn està encara condicionada per molts tòpics que li va assignar el Romanticisme: l’home afable, més brillant artesà que creador genial, pas previ en l’aprenentatge de qualsevol compositor però sense un valor excessiu. Han calgut anys i aniversaris per tornar a col·locar la seva figura on es mereix, al cim de tot, tot i que a diferència d’altres artistes la seva música no s’ha deixat mai d’interpretar.

Reivindicar Haydn és, doncs, un exercici absurd. Estem parlant d’un dels compositors més extraordinaris i influents que han existit mai, i tornar a la seva immensa obra és sempre un plaer.

Per què he triat precisament la Simfonia número 93? Per tres motius. El principal, que m’agrada moltíssim. El segon, per reivindicar-la una mica. Amb una gran excepció (la 88), les simfonies conegudes són només les que tenen un sobrenom. I finalment perquè es tracta d’una obra amb aspectes interessants a cada moviment.

Quan el madur i cèlebre Haydn es va quedar sense feina el 1790, podia haver triat qualsevol destinació: París, on era enormement popular, o acceptar la invitació dels molts nobles que estaven ansiosos per contractar-lo (a Nàpols, Berlín, Àustria…). En canvi va triar Londres, la ciutat que més llibertat li oferia, una urbs de més d’un milió d’habitants. Allà hi va viure de 1791 a 1795 (amb una pausa el 1793), hi va aconseguir fama i riquesa, i hi va produir algunes de les seves millors obres.

Haydn va compondre doncs la Simfonia número 93 el 1791, amb l’objectiu de presentar-la durant el seu primer viatge a Londres. Es va estrenar el 17 de febrer de l’any següent als Hannover Square Rooms, que tenia una capacitat per 800 persones (o fins a 1500 amb grades supletòries), amb una orquestra de més de 40 músics. Haydn tenia el gran objectiu d’agradar el públic i que la seva música sonés de forma espectacular. I i tant si ho va aconseguir! L’estrena va ser un èxit rotund.

La Simfonia número 93 en re major té una orquestració formada per dos flautes, dos oboès, dos fagots, dues trompes, dues trompetes, timbales i cordes, i la mateixa estructura que la majoria de simfonies madures de Haydn. El primer moviment comença amb un Adagio realment contundent, amb tots els intruments, incloses les timbales, en fortissimo. Després de la breu introducció comença l’Allegro assai, com sempre en forma de sonata. Aquest Allegro ha portat molts problemes als directors, que han interpretat els tempi de formes molt diverses (si alguns superen els vuit minuts i mig, altres no arriben als set).

El segon moviment, un deliciós Largo cantabile, conté una de les bromes típiques de Haydn. Cap al final l’orquestra va fent una figura descendent, però hi ha un moment en què els instruments sembla que perdin el nord. Flautes i violins repeteixen la mateixa nota en pianíssim, tot s’atura, la sensació és de somnolència. De sobte els dos fagots emeten un estrident Do greu que desperta tothom i permet acabar el moviment.

El tercer moviment pren la forma habitual de minuet amb trio, i està marcat com a Allegro. La melodia recorda molt una dansa popular, però l’espectacular orquestració té tocs militars, i inclou moments que segur que van impressionar al públic de l’època, com un llarg crescendo a les timbales.

El darrer moviment està indicat com a Presto ma non troppo, és a dir, més ràpid que l’Allegro però tampoc tant. Després de l’estrena Haydn va dir que no havia quedat satisfet amb aquest moviment, i que pensava revisar-lo. No sabem si la versió que ens ha arribat és la inicial o la revisada, però en qualsevol cas no desmereix la resta de la simfonia, sinó tot el contrari.

Per escoltar-ho

La versió que més he sentit de la simfonia i que m’ha acompanyat durant molts anys és la de Sir Colin Davis amb l’Orquestra del Concertgebouw. La podeu valorar vosaltres mateixos, perquè és d’on procedeixen els exemples de l’apartat anterior. Darrerament, però, estic escoltant molt Marc Minkowski amb els seus Les Musiciens du Louvre. Aquí en teniu el primer moviment, que ell interpreta d’una forma rapidíssima:

Naturalment les versions modernes i “correctes” no ens han de fer oblidar els directors anteriors al moviment historicista. Aquí cal citar Eugen Jochum, però també George Szell amb la Cleveland Orchestra, que és de llarg qui té els fagots més grollers:

I Nikolaus Harnoncourt? Espectacular, però com sempre polèmic. Ell interpreta que el tercer moviment és una dansa popular, i per tant hi introdueix uns canvis de tempo que poden escandalitzar més d’un. A mi personalment m’encanten.

La darrera recomanació és Frans Brüggen amb l’Orquestra del segle XVIII. Criteris historicistes i l’ús d’instruments “històrics”, però amb una vitalitat extraordinària. Completem aquesta simfonia alternativa amb el quart moviment:

Si en voleu més…

La Simfonia número 93 hauria de ser el començament de tot un recorregut per les dotze simfonies de Londres, la culminació d’un estil i gairebé d’un compositor (encara havien de venir els dos grans oratoris).

Això sí, la genialitat de Haydn no ens hauria de fer oblidar que el camí de la simfonia no el va fer sol, i que hi ha altres compositors com Ignaz Pleyel, Carl Friedrich Abel, Johann Baptist Vanhal o el mateix Michael Haydn (el germà petit) que han quedat massa amagats. Espero anar-los descobrint en aquest bloc.

I dimarts… el Requiem de Gabriel Fauré.

Advertisements

Accions

Information

One response

18 11 2010
José Luis

Preciosa. Haydn em sembla l’equilibri perfecte. Casi mai m’equivoco: Si sona a Mozart pero te una tirada Beethoveniana, es Haydn.

Una mica excesius els fagots de Szell, si… pero totes les versions tan maques com diferents. Es el privilegi de la música.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: