Fauré. Requiem

28 09 2010

Posar música a la Missa de difunts ha estat una constant en la història. El rèquiem (dit així pel primer vers de l’Introit, Requiem æternam dona eis, Domine) és per tant gairebé un gènere en si mateix. Aquesta imprescindible pàgina recull més de 4300 rèquiems de gairebé 2700 compositors diferents.

De tots ells el més conegut és naturalment el de Mozart, que gairebé tothom deu haver sentit, malgrat que com sabem només en va completar una part. El segueixen segurament la Messa da Requiem de Verdi i el Rèquiem alemany de Brahms, i també la monumental Grande Messe des morts de Berlioz, el de Dvorak, i ja en el segle XX, el War Requiem de Britten (que també va compondre una Sinfonia da Requiem), el de Ligeti, el de Duruflé i fins i tot el de Rutter. I, en fi, podríem seguir amb Biber, Zelenka, Cherubini, Michael Haydn, Donizetti, Gounod, Bruckner, Henze…

Haureu endevinat que els rèquiems són una de les meves peces preferides, potser perquè obliguen els compositors a cenyir-se a unes coordenades molt concretes i a haver d’exprémer tot el seu talent. No cal dir que en aquest viatge musical n’escoltarem molts.

I avui toca començar pel meu preferit, que no només conté una música excepcional sinó que també té al darrera un missatge extraordinari. Parlo, naturalment, del Requiem de Gabriel Fauré.

Malgrat el seu renom i influència, la música de Gabriel Fauré (1845 – 1924) continua sent força desconeguda. El seu Requiem és de llarg la seva peça més famosa, i més o menys sabem que és el més gran creador de mélodies. Però, i la seva obra per a piano? Pocs són els que han defensat els seus tretze nocturns, per exemple.

L’època musical que li va tocar viure va ser extraordinària. Per centrar-nos a França, quan va néixer feia només tres anys que Cherubini havia mort, faltava poc per què Rossini s’instal·lés a París i Berlioz componia La damnation de Faust. Quan va morir havia assistit a l’estrena de La consagració de la primavera i signat el diploma del conservatori d’Edgar Varèse. És per això que a vegades la música de Fauré sona massa innovadora per ser plenament romàntica, i massa romàntica per ser totalment modernista.

Fauré va compondre el Requiem entre 1887 i 1891, època en què era organista a l’església de La Madeleine, i un compositor encara no gaire conegut (la fama li arribaria el 1905 en ser nomenat director del Conservatori de París). L’estrena de l’obra es va produir, per tant, en un funeral oficiat a l’església, i en una versió incompleta. Mica en mica va anar afegint moviments fins arribar als set definitius.

Tot i la seva feina Fauré era força escèptic amb el catolicisme, i si bé creia en alguna força espiritual, no tenia massa bona opinió de l’Església. Sembla que fins i tot en els seus darrers anys es va declarar agnòstic. Aquest fet és decisiu per entendre com va enfocar el Requiem, però n’hi ha un altre d’igualment important.

En el moment de compondre l’obra hi havia dues tendències enfrontades respecte la música religiosa. Per una banda la tendència de crear obres cada cop més espectaculars i dramàtiques, com l’influent en aquell moment Requiem de Gounod (o el de Verdi a Itàlia). Per l’altra els compositors agrupats a la Schola Cantorum, que buscaven tornar a l’essència i puresa del gregorià. Fauré, naturalment, va triar el seu propi camí.

Hi ha tres versions del Requiem de Fauré. La primera (1888) consta de cinc moviments i està escrita per cor, soprano solista (o veu blanca), arpa, orgue, timbales, violí solo i cordes (violes, violoncels i contrabaixos). El 1891 va completar la segona versió, amb l’afegit de dos moviments (Ofertori i Libera me), baríton solista i alguns instruments (fagots i metalls). No queda clar que la versió més interpretada durant dècades, l’orquestral de 1900, sigui obra del mateix Fauré o d’algun alumne seu.

El Requiem comença com és habitual amb l’Introït i Kyrie, però a continuació no hi ha la Seqüència. Per tant no hi ha ni Dies iræ, ni Rex tremendæ, ni Confutatis maledictis ni tots aquests versos sobre judici i condemnació que han inspirat els compositors. Fauré és el primer i segurament únic de tot el segle XIX que pren aquesta decisió.

La segona gran sorpresa apareix al segon moviment, l’Ofertori, perquè Fauré canvia el text. En lloc de “libera animas omnium fidelum defunctorum” (allibereu les ànimes de tots els fidels difunts) per “libera animas defunctorum” (allibereu les ànimes dels difunts). És a dir, la salvació que presenta el compositor és universal, i no només pels fidels escollits.

A continuació ve el celestial i breu Sanctus. Escoltem-lo dirigit per Herreweghe en la versió de cambra, amb violí solista:

I ara la versió orquestral, amb cordes completes, dirigida pel mateix Herreweghe (els canvis a la pronúncia no són rellevants):

El següent moviment és el Pie Jesu, un motet derivat dels dos últims versos de la Seqüència (els únics dedicats al repòs i no al judici o el terror). Substitueix l’habitual Benedictus, i és el centre de tota l’obra. He triat l’enregistrament de Giulini amb Kathleen Battle de solista, però és un moment que compta amb moltíssimes grans versions:

L’Agnus Dei i Lux æterna formen el cinquè moviment, i a continuació tenim el responsori Libera me, que no forma part pròpiament de la Missa de difunts. Aquí hi trobem l’única menció al judici, tot i que Fauré hi posa un èmfasi limitat. Escoltem-lo dirigit per Celibidache, amb Alan Titus com a baríton solista:

Teòricament el Requiem s’hauria d’acabar aquí, però Fauré es treu de la màniga un darrer moviment, In paradisum, un antífon que es canta quan el cos abandona l’església i es dirigeix al cementiri. La presència del cor de veus blanques i de l’orgue crea una atmosfera de pau espiritual i de repòs. Una coda tan magistral com reveladora de les intencions del compositor, i que podem sentir en la versió de Gardiner:

Per escoltar-ho

A les audicions ja he apuntat algunes de les versions que m’agraden més, però la veritat és que m’estranyaria trobar un Requiem dolent. De llarg prefereixo les interpretacions amb la partitura de cambra, però no per això descarto tota la tradició orquestral, l’única fins els anys vuitanta. I naturalment cal tenir en compte també els solistes, alguns dels quals excepcionals (el Pie Jesu de Lucia Popp!).

Si en voleu més…

El Requiem de Fauré ha tingut una gran influència, i té dos néts que van aparèixer moltes dècades després. Un és el Requiem del també organista francès Maurice Duruflé, compost el 1947 i amb una estructura i unes intencions gairebé idèntiques. El segon és el de l’anglès John Rutter, precisament el musicòleg que va redescobrir la partitura original de Fauré. L’obra data de 1985, i tot i usar un parell de psalms en anglès, la música està totalment inspirada en la del compositor francès.

I dimarts… HMS Pinafore, de Gilbert & Sullivan

Anuncis

Accions

Information

7 responses

2 10 2010
Joaquim

Una delícia Wimsey.
La mort humana, lluny dels judicis apocalíptics que omplen de temor i fan que ens apropem a la mort d’un altre manera.
Gran treball!

3 10 2010
Ferran - Un que passava

No conec gaire rèquiems (i saber que n’hi ha més de quatre mil em sobrepassa una mica), però dels que conec, el de Fauré sempre ha estat el que més m’agrada, potser perquè, com dieu, és el més humà. Jo sempre l’he escoltat en l’enregistrament d’EMI dirigit per André Cluytens, amb Victoria de los Ángeles i Dietrich Fischer-Dieskau. La veu de la soprano, tan aguda i pura, vesteix el Pie Jesu d’una puresa tan punyent que fa estremir i tot…

3 10 2010
Wimsey

Molts dels grans rèquiems (Mozart, Verdi, etc) m’agraden per la seva extraordinària música, però el seu missatge ja em convenç menys. El de Fauré és perfecte en els dos sentits.

27 11 2010
José Luis

Aquest Réquiem m’agrada tant al forn com a la brasa. Primer em va entusiasmar el ‘Libera me’ (¡quina interpretació d’en Celibidache m’has descobert, per amagar-se sota el llit!), desprès el ‘Pie Jesus’ i ara tot.
Un post maquíssim.

27 11 2010
Wimsey

José Luis, he posat expressament el “Libera me” de Celibidache perquè és molt especial: el dirigeix a la meitat del tempo normal! Això li permet revelar detalls que passen ocults a tota la resta, com els tenors destacant al “sum ego” (2:25).

12 01 2011
Judit

Hola, els reis del blog “Ancha es mi casa” m’han portat fins aquí. M’ho he passat bomba llegint el post…I aquesta versió del Liberame m’ha deixat “patidifusa” (per no dir acollonida…). Moltes gràcies!

12 01 2011
Wimsey

Moltes gràcies Judit! Espero que també gaudeixis de la resta d’obres, i estic molt content que t’agradi aquest “Libera me”!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: