Gilbert & Sullivan. HMS Pinafore

HMS Pinafore és tota una institució al món anglosaxó. Molts dels passatges musicals són cèlebres, el text és un compendi de cites, l’obra és una constant en les funcions escolars i universitàries i en les produccions d’aficionats, se n’han fet centenars de referències a pel·lícules i sèries de televisió. És part doncs de la cultura popular.

I això que les primeres setmanes després de l’estrena, que va tenir lloc el 25 de maig de 1878 a Londres, l’assistència a les funcions no va ser espectacular. Tot i això mica en mica la gent va acudir al teatre, fins que la presència de públic va ser massiva i finalment es va arribar al rècord de 571 representacions.

Tot i això l’autèntica bogeria pel Pinafore va succeir als Estats Units. La primera representació va tenir lloc a Boston sis mesos després de l’estrena, sense pagar res als autors originals. Se’n van començar a fer versions revisades, adaptades a nens, a grups de negres. Alguns empresaris van enviar els seus agents a Londres per assistir repetidament a les funcions originals i apuntar tot el que fos possible. Quan Gilbert i Sullivan van arribar el 5 de novembre de 1879 a Nova York per muntar el seu Pinafore “autoritzat”, a tot el país ja s’havien creat unes cent cinquanta produccions.

Quin és doncs el secret de l’èxit de HMS Pinafore, allò que va captivar els seus contemporanis, consolidar la fama dels seus autors i fer que encara sigui relevant avui? Crec que hi ha tres motius. Un és ser una divertidíssima sàtira, que ataca la rigidesa social i l’ordre imperant. El segon, que això ho fa amb uns personatges propers i entranyables, gens caricaturescs. I tercer, que la música d’Arthur Sullivan és extraordinària i s’adapta perfectament a cada moment del llibret de WS Gilbert.

I això que la història no podria ser més senzilla. Ralph i Josephine estan enamorats però no es poden casar, perquè ell és un simple mariner i ella la filla del capità del Pinafore (aquest vaixell amb nom de davantal). El melancòlic capità Corcoran ha promès la mà de la filla a Sir Joseph Porter, el cap (civil) de l’armada britànica. El conflicte és propi del segle XIX: triomfarà l’amor per sobre les convencions socials? Naturalment que sí, tot i que amb una inesperada i mordaç tombarella final.

Un dels personatges claus, i la que amaga el secret que provocarà el desenllaç, és una venedora ambulant de nom Little Buttercap. És la primera solista que sentim, cantant una cançó de melodia senzilla però meravellosa:

Segurament el personatge més delirant és el Rt. Hon. Sir Joseph Porter, KCB, un autèntic grimpador social que ha arribat al càrrec sense saber-ne res de vaixells, que intenta corregir la manera de parlar dels mariners i que sempre va acompanyat d’un exèrcit de “germanes, cosines i ties”. A la seva cançó d’entrada (When I was a lad), un autèntic model per a futures “àries de catàleg”, canta una estrofa tan demolidora com actualíssima. I el millor de tot és que estava basat en un polític real!

I grew so rich that I was sent
By a pocket borough into Parliament.
I always voted at my party’s call,
And I never thought of thinking for myself at all.
I thought so little, they rewarded me
By making me the Ruler of the Queen’s Navee!

En altres ocasions Sullivan es posa més operístic, com en els moments més nobles on imita les coloratures de Händel, o en l’ària de Josephine del segon acte, The hours creep on apace:

I un dels moments més famosos, cap al final. Ralph es declara orgullós de ser anglès per fer-se valer, i un dels mariners el lloa amb He is an Englishman!, una autèntica burla de les músiques patriòtiques: “Podria haver estat un rus, un francès, un turc o un prussià, o potser un italià… però malgrat totes les temptacions de canviar de nació, continua sent anglès!”. Fragments com aquests una mica més i els costa el títol de Sir als autors…

HMS Pinafore no és només una opereta extraordinària i intel·ligentíssima, sinó que ella sola va impulsar de forma definitiva el musical nord-americà. Curiosament, però, aquests nous musicals eren més col·leccions de cançons que obres unitàries, i va caldre esperar fins a Showboat (1927) i sobretot Oklahoma! (1943) per recuperar la perfecta simbiosi entre música i llibret que van aconseguir Gilbert & Sullivan en ple segle XIX.

Per escoltar-ho

Els enregistraments disponibles de HMS Pinafore es divideixen en dos grups: els procedents de representacions amb l’estètica del musical, i els que adopten una visió més operística (i, diguem-ne, musicològica). Personalment sempre m’he decantat per aquests darrers, i us en faig dues recomanacions. Una és la versió clàssica de Malcolm Sargent per a EMI (1958) amb les forces del Festival de Glyndebourne. És d’on procedeixen els exemples anteriors. L’altra és la del recentment desaparegut Charles Mackerras per a Telarc (1994), amb l’Òpera de Gal·les i un bon grapat de cantants coneguts de l’escena britànica.

Si en voleu més…

El Pinafore no va ser la primera col·laboració entre Gilbert i Sullivan, però sí la que va consolidar la relació artística. Poc després produirien The Pirates of Penzance, Iolanthe i la considerada la seva millor obra, The Mikado, ben coneguda a Catalunya.

Tot i això per mi el rei de l’opereta continua sent un alemany convertit en francès, i el seu nom és Jacques Offenbach. Només cal dir un títol: La belle Hélène.

I dimarts… els dos quartets de corda de Leoš Janáček.