Janáček. Quartets de corda

12 10 2010

La paradoxa Janáček.

Un home neix el 1854 a Bohèmia, poc després que Verdi estreni La traviata i quan Wagner encara no ha començat a compondre Tristan und Isolde. Aquest home és un humil compositor de províncies i no aconsegueix enllestir la seva primera obra rodona fins que té cinquanta anys: una òpera de nom La seva fillastra. L’estrena és un èxit a la seva ciutat natal, però el teatre de la capital la rebutja. Han de passar dotze anys més, fins que un amic de Kafka la tradueix a l’alemany i fa que s’estreni amb el nom de Jenůfa. L’èxit és clamorós. El compositor, de seixanta-dos anys, entra en un frenesí creador, impulsat també per l’amor platònic cap a una joveneta casada.

Durant els dotze anys que li queden de vida, fins els setanta-quatre, l’home compon cinc òperes, una sinfonietta, un cicle de cançons, una missa, dos quartets de corda, algunes peces de cambra. I tots amb un estil plenament modernista però alhora totalment personal.

Heus aquí doncs el miracle. Janáček crea les seves grans obres mestres quan a Puccini (quatre anys més jove) només li resta Turandot; quan Debussy (vuit anys més jove) ja ha mort; quan Strauss (deu anys més jove) estrena Die Frau ohne Schatten i comença la seva llarga coda vital. Schönberg (vint anys més jove) i Bartók (vint-i-set anys) ja han fet moltes de les seves grans contribucions i són els emblemes del modernisme musical; i el vell Janáček se’ls afegeix tot i ser de la generació anterior. Fins aquell moment potser només Haydn havia estat l’autor d’un corpus tan gran i consistent d’obres magistrals passats els seixanta.

Janáček és sobretot un operista, i per aquest primer article hauria pogut triar alguna de les seves obres per l’escena, com Jenůfa, la més popular, o potser la més extraordinària de totes, De la casa dels morts.

En canvi he optat pels dos únics quartets de corda que va escriure. Diuen que aquesta forma musical obliga els compositors a depurar el seu estil, per les limitacions de comptar només amb quatre instruments, i precisament aquests quatre. En el cas de Janáček és una veritat absoluta. Tots els seus trets estilístics hi són als dos quartets: la tensió constant, les melodies breus i repetides, i sovint amb arrers populars, els canvis bruscos de ritme, la base tonal però amb solucions harmòniques estranyes. Unes obres amb una progressió implacable gràcies als contrastos interns.

Janáček va compondre el Quartet No. 1 en només setze dies, del 13 al 28 d’octubre de 1923. Està inspirat en la novel·la Sonata a Kreutzer de Tolstoi, on el protagonista assassina la seva esposa perquè s’entén amb un violinista. Naturalment aquest interpreta sovint la sonata “Kreutzer” de Beethoven. Una obra passional on Janáček reivindica el paper de la dona. Escoltem-ne el primer moviment, un Adagio:

El Quartet No. 2 és la darrera obra que Janáček va compondre, i està totalment imbuït pel seu amor cap a Kamila Stösslová (a la foto), una dona casada 37 anys més jove que ell. El subtítol del quartet ja ho diu tot: “cartes íntimes”. Janáček va arribar a escriure:

És la meva primera composició que sorgeix directament del sentiment que experimento. Fins ara només havia compost de coses recordades (…) Aquesta peça està escrita amb foc. Les altres, només amb cendra calenta”.

La protagonista del quartet és la viola, que representa Kamila. L’inici del primer moviment, Andante, és molt significatiu de l’estil Janáček. Els cinc primers compassos presenten una melodia simple, en forte, que es repeteix. Però a continuació hi ha un canvi de tonalitat, i la viola ha de tocar tota sola, en pianíssim i a sobre sul ponticello, fet que crea un efecte eteri molt especial (i segons com, fins i tot força inaudible). Escoltem-ho:

Per escoltar-ho

Després de molts anys d’oblit, Janáček és un compositor més viu que mai. Si als anys cinquanta i seixanta només eren els quartets txecs els que van començar a tocar aquestes dues obres, ara hi ha moltíssimes formacions que les han fet seves.

Les grans referències, però, continuen tenint l’origen a Txèquia. Citem el quartet Smetana, el Martinů, el Janáček o el Talich, d’on procedeixen els exemples del text.

Si en voleu més…

No heu escoltat cap òpera de Janáček? Llavors heu de córrer a buscar Jenůfa, una obra només aparentment relacionada amb el verisme italià, però que li dóna mil voltes a aquest. I que a més conté un dels personatges més excepcionals del gènere, la Kostelnička (Sagrestana).

Pel què fa als quartets, els altres dos grans compositors del segle XX en aquesta forma musical són sens dubte Bartók (amb sis opus) i Xostakòvitx (amb quinze).

I dimarts… Giulio Cesare in Egitto, de Georg Friedrich Händel.

Anuncis

Accions

Information

2 responses

15 11 2010
kalamar

esplèndid post! no hi ha com sentir una passió per fer una música tan extraordinària. El llibre de Tolstoi és pura adrenalina masculina, sort que el Janacek ens salva amb aquesta meravella de quartets.
Per cert, d’on surt aquesta pintura entre tenebrosa i romàntica?
Espero amb ganes algun post de quartets de Bartok!
gràcies.

16 11 2010
Wimsey

Benvingut Kalamar! El quatre és “La sonata Kreutzer” de René François Xavier Prinet. I no et preocupis, cauran quartets de Bartók (i de Xostakòvitx).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: