Händel. Giulio Cesare in Egitto

Les òperes barroques tenen totes més o menys la mateixa estructura: obertura, recitatiu, ària, recitatiu, ària, recitatiu, ària i així fins les tres o quatre hores. Afegim-hi que parlem de recitativo secco, és a dir, només veu i continu; i que les àries tenen la forma da capo: en una estructura ABA, la primera part es repeteteix íntegrament, amb les aportacions vocals del cantant. A més les àries no avancen l’acció, i nou versos poden servir per set o vuit minuts. I clar, el problema dels contratenors, no aptes per tots els gustos…

Aquest tipus d’òpera té força seguidors. També cal dir que a molta altra gent se li fa pesada, que aquesta successió de recitatius i àries es fa interminable i l’espectador hi acaba perdent interès.

Però evidentment hi ha una gran excepció, l’òpera barroca que entusiasma fins i tot als que no ens torna bojos aquest estil. L’òpera és Giulio Cesare in Egitto, de Händel.

Georg Friedrich Händel (1685 – 1759) va estrenar Giulio Cesare el 20 de febrer de 1724. El compositor estava vivint uns èxits extraordinaris a Anglaterra, a punt d’adoptar aquesta nacionalitat, i va comptar amb un repartiment excepcional. Era la seva cinquena òpera destinada a la Royal Academy of Music de Londres. L’èxit va ser immens,es va tornar a presentar pocs anys després, i es va estendre aviat cap a París, Hamburg… I tot i caure en l’oblit durant uns anys, va ser aviat recuperada a primers del segle XX.

Per què aquest gran èxit constant de Giulio Cesare? Què té aquesta òpera? Primer de tot, una música excepcional. Dubto molt que cap altra obra pugui presumir d’una successió d’àries d’aquest nivell. Comença amb Presti ormai l’Egizia terra, i a partir d’aquí cadascuna sembla millor que l’anterior: Empio, dirò, tu sei; Priva son d’ogni conforto; Svegliatevi nel core; Non disperar, chi sa?, etcètera. Pot semblar una tirallonga interminable d’àries da capo. No ho és: al cap de poc un queda totalment fascinat, igual que Cèsar amb Cleopatra.

Naturalment la reina de tota aquesta primera part és Svegliatevi nel core que canta Sesto. Aquí, en versió de Marianne Rørholm (Jacobs, 1991):

Un altre gran moment d’aquest primer acte el canta Cèsar. Estranyament no és una ària, sinó un arioso, o potser un recitativo accompagnato. Uns minuts de reflexió serena sobre la vida i la mort, Alma del gran Pompeo, aquí cantats per Lawrence Zazzo (Jacobs, 2008):

Però l’altre gran encert de l’obra són els personatges. El llibret fa servir les tres parelles habituals en l’òpera barroca, però les desfigura creant un sextet memorable: el conqueridor Juli Cèsar i la reina Cleopatra; el germà d’aquesta, el conspirador Ptolomeu; el general egipci Achille; Cornèlia, la vídua de Pompeu, general derrotat per Cèsar; i el fill d’aquesta, Sesto. Uns personatges memorables que es creuen i s’influeixen entre ells, que mai no romanen estàtics.

Cornèlia, per cert, canta la meva ària preferida, la senzillíssima Cessa omai di sospirare. Així la vam veure i sentir al Liceu, amb la veu d’Ewa Podlés:

És l’efecte de Giulio Cesare. Deixar-se endur per la música i pels personatges. Però de fet, no es tracta d’això a l’òpera?

Per escoltar-ho

Com sempre en el barroc, què fem amb les gravacions “antigues”? Les descartem d’entrada pel seu baix rigor històric i els seus tempi lentíssims? No val la pena sentir Janet Baker encara que sigui en anglès?

En qualsevol cas les referències indiscutibles són tres, malgrat que cap sigui perfecta al 100%. L’enregistrament de René Jacobs de 1991, una fita històrica i revolucionaria en la interpretació de l’obra. El directe de Marc Minkowski de 2001, amb un gran repartiment i altres opcions d’estil. I el DVD dirigit per William Christie el 2006 a Glyndebourne, amb la suggerent posada en escena de David McVicar. Però a més tant Jacobs com Minkowski ens han deixat més testimonis de funcions en directe que valen molt la pena.

Si en voleu més…

Els amants de Händel apunten a Tamerlano, Alcina o Ariodante com a fites indiscutibles. Darrerament empenyen amb força els seguidors de Vivaldi, pels quals l’aparició de La fida ninfa ha estat gairebé una commoció. Amants del barroc, feu les vostres propostes.

I la setmana que ve… Tristan und Isolde, de Richard Wagner (en dues parts)