Wagner. Tristan und Isolde (1)

Ho confesso: el primer cop que vaig sentir el preludi de Tristany i Isolda no el vaig entendre, em va desconcertar completament. No entenia cap on anava aquella música. A més era l’extrema versió de Furtwängler, i tenia un so monofònic al qual no m’hi havia acostumat. És a dir, que em vaig perdre i vaig deixar reposar el document uns mesos.

Finalment ho vaig entendre: la música de Tristany i Isolda no va enlloc, no té cap objectiu. Simplement va cap endavant.

Anys més tard aquest preludi, i tota l’obra, formen part de la meva vida. El Tristany és l’òpera wagneriana que més escolto després de Parsifal i L’anell, i això vol dir que és una de les cinc o sis peces que més freqüento en general. A més en tinc una bona col·lecció de versions, en àudio i vídeo. Ara bé, me’n sortiré a l’hora d’escriure’n un article?

Per començar la trama de l’òpera no té massa importància, i tampoc té gaire sentit explicar-la en detall. Per si fos poc, molts dels punts claus passen fora d’escena, com la trobada dels dos protagonistes a Irlanda, i l’acció escència es limita als darrers minuts de cada acte. Oblidem-nos doncs d’allò que passa i centrem-nos en allò que es viu i se sent.

Estarem d’acord en què dos dels temes fonamentals de Tristany i Isolda són l’amor i la mort. N’hi ha un tercer que sovint s’oblida, la lleialtat. A partir d’aquí però, buscar una interpretació única, una clau que ho expliqui tot és simplement impossible, i en això s’assembla molt a Parsifal. Però si Parsifal és un bosc ple de camins laberíntics, Tristany és un oceà on és fàcil submergir-s’hi però difícil sortir-ne. Aquestes dues obres wagnerianes comparteixen no només la impossibilitat de trobar respostes generals, sinó gairebé la de fer preguntes concretes. Cada oient o espectador ha de crear la seva pròpia experiència.

Una de les principals causes d’aquest vertigen és l’estructura formal de l’obra, la tècnica que aplica Wagner: la música evoluciona, canvia, però mai no es resol. No hi ha un sol moment de repòs. Fins i tot el duet amorós del segon acte, quan es troba al màxim d’intensitat en un clímax que s’espera orgàsmic, queda tallat per un monumental coitus interruptus amb el crit i l’entrada de Kurwenal. De fet la primera frase musical del preludi, el “tema de Tristany”, no es resol musicalment fins els darrers compassos de l’obra, tres hores i mitja més tard.

Parlava de la lleialtat i del fet que és el gran tema oblidat de l’obra, sovint engolit per les passions dels dos protagonistes. Però tot i això la seva aparició és constant, cerclant una xarxa de traïcions.

Brangäne traeix la seva senyora Isolde per amor cap a ella, i li dóna el filtre màgic de l’enamorament en lloc del verí letal. Tristany traeix el seu oncle Marke, robant-li l’esposa que el vell rei en principi no volia. Melot, el millor amic de Tristany, l’acaba delatant davant Marke (per enveja? per gelosia?). I finalment Kurwenal traeix la seva pàtria per lleialtat cap a Tristany, a qui vol salvar de la mort.

Tot plegat forma, d’alguna manera, una segona capa dins de l’òpera. Si els dos amants en són el centre, la seva passió sense límits crea una ona que s’empassa tothom al seu voltant, i que afecta l’amistat, la lleialtat i l’amor filial. Brangäne (que, segons la llegenda, a les nits ocupa el lloc d’Isolde al llit del rei), Kurwenal, Marke i Melot es converteixen així en víctimes secundàries d’aquesta pulsió destructiva.

I res millor per mostrar tot això que la conversa entre un derrotat Kurwenal i el pastor a l’inici de l’Acte III.

(Continuarà el divendres)