Wagner. Tristan und Isolde (2)

29 10 2010

Representar en condicions Tristany i Isolda és una tasca titànica. Per començar els protagonistes són un tenor heroic i una soprano dramàtica, dos tipus de veus gairebé inexistents, que han de cantar uns papers llarguíssims sobre una orquestra imnensa. Tristany és especialment problemàtic: si els dos primers actes ja són esgotadors, al tercer li toca donar-ho tot en la mitja hora que dura la seva agonia.

Naturalment el tercer protagonista és el director, que ha de saber treure l’entrellat de la partitura, oferir-ne tots els matisos i alhora acompanyar els cantants. I si Kurwenal i Brangäne són papers extensos amb escenes clau, més val tenir un baix excepcional pel rei Marke, perquè el seu monòleg de quinze minuts pot ser tant fascinant com fer-se feixuc.

I la direcció d’escena ho té igualment difícil, en una obra totalment estàtica plena de passatges orquestrals, llargs diàlegs i molts monòlegs, i on l’acció es redueix a uns pocs minuts. La temptació de convertir-ho en una mena d’oratori és alta, però parlem d’un drama musical ple de passió.

Amb totes aquestes dificultats no és d’estranyar que Tristany trigués molt a estendre’s. Es va estrenar a Múnic el 10 de juny de 1865 (dirigit per Hans von Bülow), però durant els següents quinze anys només es va oferir a Weimar i Berlín. No va ser fins la dècada de 1880 que l’obra va arribar finalment a tot el món.

Al segle XX Tristany i Isolda s’ha convertit en un dels pilars del repertori operístic, i malgrat la perpètua crisi de cantants, per sort disposem d’un llegat discogràfic d’alçada.

Per escoltar-ho

La història de Tristany i Isolda comença per nosaltres als anys trenta i quaranta, amb la formació d’una parella artística prodigiosa: el danès Lauritz Melchior i la noruega Kirsten Flagstad, instal·lats al Metropolitan de Nova York. Simplement ningú no ha cantat millor aquests papers, amb una veu extraordinària i una musicalitat fora de sèrie.

Del grapat de documents de què disposem, el més complet i de millor so curiosament ve de Londres, dirigit per Fritz Reiner el 1936. A les prestacions de la parella protagonista hi hem de sumar l’enèrgica direcció de l’hongarès i sobretot el Kurwenal insuperable de Herbert Janssen, que demostra quina és la veu exacta que demana aquest paper.

Sentim doncs Flagstad i Melchior en un fragment del duet del segon acte, el passatge O sink hernieder, Nacht der Liebe.

Després dels desastres de la guerra, l’obra s’ofereix a Bayreuth per primer cop el 1952. El director és una estrella ascendent, Herbert von Karajan, que en fa una versió molt més intensa i lliure que la de dècades posteriors. Però allò que porta la funció al límit i la converteix en la més intensa i gairebé delirant és la parella protagonista: Martha Mödl i Ramón Vinay, una mezzo i un baríton reconvertits per poc temps en soprano i tenor, cremant les seves cordes vocals i deixant la pell a l’escenari. Kurwenal és Hans Hotter i Marke un excel·lent Ludwig Weber. Com a complementari, el directe de 1953 amb Eugen Jochum al fossat i l’oportunitat de sentir la ferotge Isolde d’Astrid Varnay.

Següent document mític, també de 1952. El productor Walter Legge porta Wilhelm Furtwängler a Londres i posa a la seva disposició els millors mitjans disponibles. El repartiment sencer és una mica problemàtic: Flagstad és un pèl massa gran, Suthaus té una accent estrany, Fischer-Dieskau és massa elegant per ser escuder, Thebom és neutra, Greindl i el seu timbre nassal… Però no té cap importància, aquest és el registre del miracle Furt. Un exemple, els avisos de Bragäne, convertits en un dels moments més sublims de la història del disc.

A final dels cinquanta es va formar una altra parella artística de Tristany i Isolda, potser la darrera que ha arribat a aquest nivell de qualitat i complementarietat. Ella, Brigit Nilsson, de veu radiant i aparentment fàcil, superat el seu estatisme interpretatiu gràcies a Wieland Wagner; ell, Wolfgang Windgassen, vocalment més limitat però intel·ligentíssim actor. El “fals directe” de 1966 és el seu monument definitiu i la versió que tothom aconsella per iniciar-se amb l’obra, també pels tempi ràpids de Karl Böhm que n’escurcen la durada. Afegim que també és la gravació amb un millor quintet de cantants, gràcies a les fenomentals intervencions de Christa Ludwig, Eberhard Wächter i Martti Talvela.

El fragment triat és el final de l’Acte II, amb un Windgassen vocalment limitat però donant els mil matisos de Tristany, i una Nilsson esplèndida.

Els setanta i vuitanta, com sabem, és de gran crisi de cantants wagnerians. Però els setanta és també la dècada de l’obsessió de Carlos Kleiber per l’obra, que tan magníficament havia dirigit el seu pare. La millor versió és el directe a Bayreuth de 1976, en l’única funció que va dirigir abans de sortir per cames del convuls festival (era l’any de l’Anell de Boulez i Chéreau). Si bé Catarina Ligendza és una Isolde només correcta, aquell any Kleiber va comptar amb un inspiradíssim Spas Wenkoff com a Tristany, i l’habitual Marke de Kurt Moll. En qualsevol cas allò que cal sentir és l’extraordinària direcció de Kleiber.

A partir dels noranta l’obra queda pràcticament en mans d’una cantant, la gran Waltraud Meier, que supera la limitació de ser una mezzo amb una musicalitat, un fraseig i una capacitat interpretativa sense rival. Això sí, a més d’escoltar-la cal veure-la. Per exemple a Bayreuth el 1995, amb un correcte Siegfried Jerusalem com a parella i uns bons comprimaris excepte l’avorrit Marke de Hölle (no podien convèncer Salminen?). La direcció musical és de Daniel Barenboim, i l’escènica de Heiner Müller. Malgrat l’estrany vestuari, sap treure profit de l’obra i sobretot li regala a Meier un extraordinari final.

En fi, acabem aquest viatge a La Scala de Milà el 2007, en una funció màgica. De nou Daniel Barenboim, dirigint de memòria i amb un domini absolut. També Waltraud Meier, més gastada però encara electritzant. Un bon Tristany, fent la interpretació de la seva vida. Un bon Kurwenal, una Brangäne fluixeta. Un Salminen tocat com a Marke però donant una lliçó de com es canta Wagner.

Però sobretot Chéreau. Amb el director d’escena francès els personatges tornen a convertir-se en humans, mostren les seves emocions, reaccionen davant cada frase, s’estimen amb passió, pateixen. Moments antològics: la solitud d’Isolda i Brangäne davant de tots els mariners, les dos abraçades del rei Marke amb els protagonistes, colpidores, o el final, on Meier s’entrega totalment.

Una versió per començar? En àudio Böhm, en DVD Barenboim i Chéreau. Però el dia que l’obra us atrapi, no en dubteu, les voldreu totes.

Si en voleu més…

Cal que recomani més Wagner? Permeteu-me que acabi amb una pista que pot veure’s com una petita provocació. Voleu sentir un duet d’amor com el de Tristany? Doncs gireu els ulls cap a França: Le roi Arthus, d’Ernest Chausson.

I dimarts… Psycho, de Bernard Herrmann

Anuncis

Accions

Information

5 responses

31 10 2010
Joaquim

M’he esperat a la segona part, per veure si en parlaves.
M’agradaria saber, si la coneixes, que penso que segur que si, que en penses de la versió de Bernstein, tan llarga que originalment va ocupar 5 LP’s, cosa inaudita, però que malgrat el tenor, té coses molt interessants, de direcció sobretot i a la Behrens.

3 11 2010
Wimsey

Doncs mira que en tinc versions però aquesta no l’he escoltada mai, precisament pel què dius de la durada. Tot i això, si la recomanes la recuperaré. Si no ho tinc mal entès la teva preferida és la de Karajan del 52, no?

4 11 2010
Joaquim

Si, m’agrada moltíssim. La direcció i els cantants, malgrat que ella sigui una mezzo i ell un baríton.
També m’agraden les de Flagstad i Melchior, és clar, però el so en una òpera com el Tristan, és molt important i la precarietat d’aquests enregistraments es fa notar.
Nilsson-Windgassen-Böhm molt bé, però per sota, malgrat que comprenc que són les més assequibles, ja que Böhm això ho alleugeria tot, però a la Nilsson la trobo massa mercurial.
I Barenboim, totes les aproximacions m’agraden, Bayreuth (amb una Meier i l’altre), estudi i sobretot la Scala, on tot rutlla amb una precisió teatral i musical, admirables.

18 01 2011
José Luis

Vaja matí que m’has donat. La Brangane d’en Furtwängler i… no sabría quin altre tall m’ha agradat mes… em quedo amb tots i amb Wagner. Segueixo aprenent i disfrutant molt. I seguiré amb els pendents. Gracies!

19 01 2011
Wimsey

José Luis: Aquests avisos són un dels millors moments de la història de la música gravada, sens dubte.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: