Berg. Wozzeck (2)

24 11 2010

El tercer acte de Wozzeck és un prodigi de concisió dramàtica, cinc escenes que passen davant dels nostres ulls amb un ritme cinematogràfic: la víctima, l’assassinat, el descobriment, el suïcidi, la conseqüència. Entre les dos últimes escenes Berg hi introdueix el passatge orquestral més llarg i conegut de tota l’obra, l’Interludi en re menor, una recopilació de tota la tragèdia del protagonista, i on hi esclata una vegada i un altre el seu crit “Wir arme Leut!” (“Nosaltres els pobres!”). Un fragment propi del Mahler més embogit.

I al final… el nen. El fill de Marie i Wozzeck està jugant amb un grup de companys, fins que un arriba i li deixa anar “la teva mare és morta!”. La crueltat infantil! Tots marxen i el nen es queda sol jugant amb un cavall de cartró: “Hopp, hopp! Hopp, hopp! Hopp, hopp!”. La música no busca cap conclusió sinó que s’estanca en un cicle que es va repetint una vegada i una altra fins que s’atura per necessitat. No hi ha sortida: la tragèdia es repetirà a la següent generació.



No he parlat encara de l’estructura de l’obra i del pla mil·límetrat que va preparar Berg per compondre-la, i per ordenar el caòtic i incomplet drama original de Georg Büchner.

Cadascun dels actes forma una unitat musical. Al primer se’ns presenta un personatge a cada escena, i les cinc tenen una forma tradicional: la del Capità és una suite barroca, la del Doctor una passacaglia, etcètera. El segon acte s’estructura com una simfonia en cinc moviments, on el primer és l’Allegro de sonata, el tercer el Largo o el quart l’Scherzo. Finalment el tercer acte consta de sis invencions (cinc escenes més l’interludi): sobre un tema, una nota, un ritme, un acord, una tonalitat i un perpetuum mobile.

Tota aquesta bastida, naturalment, queda oculta a l’espectador, però revela que l’obra està fonamentada sobre les formes clàssiques. Si hi sumem que hi ha fugues compostes a la manera de Bach, leitmotive wagnerians, referències a Mozart, Weber i Beethoven, una orquestració i una intensitat totalment mahlerianes, etcètera, es pot entendre que Wozzeck sigui una mena de resum de tota la tradició germànica anterior. Més que un punt de ruptura, per tant, crec que aquesta obra és un punt d’arribada. Més endavant el gènere va haver de buscar altres camins.

Per escoltar-ho

Per sort hi ha moltes versions de Wozzeck disponibles, i moltes són interessants. Durant dècades el seu principal valedor va ser Karl Böhm, que ens ha deixat un bon grapat de registres. El millor, i el meu preferit de l’obra, és el de 1955, un directe gravat pocs dies després de la reobertura de l’Òpera de Viena després de la seva destrucció el 1944. A més un joveníssim Walter Berry és un protagonista esplèndid.

L’estudi de 1965 és sobretot recomanable pels cantants (amb l’excepció d’una Marie fluixa), que inclouen el luxe d’un Fritz Wunderlich miraculós. Al protagonista de Fischer-Dieskau li falta intensitat i li sobra elegància en alguns moments, però la seva construcció del personatge és esplèndida i la manera de dir les frases insuperable. Permeteu-me que us posi només una frase, una de les meves preferides en qualsevol enregistrament d’òpera (correspon a I, 4):

Finalment també de Böhm cal citar un moment històric, l’estrena de l’obra al Met davant tota l’alta societat de Nova York, el 1959. Està cantat amb anglès, però hi destaquen l’energia del director i sobretot el perfecte Wozzeck de Hermann Uhde.

Dels anys més recents, destacar les versions de Claudio Abbado (1987) i de Daniel Barenboim (1994). Les dues tenen a un eficaç Franz Grundheber com a protagonista i hi ha una doble versió en àudio i vídeo. A la segona la direcció escènica és de Chéreau, que opta per una visió psicoanalítica i sovint massa extrema, malgrat alguns encerts.

Tot i això, la versió més recomanable en DVD té un origen prou estrany. Es tracta d’una pel·lícula procedent de l’Òpera d’Hamburg, i que es va rodar en un escenari natural el 1967. Treure l’òpera del teatre no sol funcionar, però aquí sí gràcies al gèlid i fantasmagòric escenari, una fortalesa militar abandonada. La direcció musical és de Bruno Maderna, més conegut com a compositor vanguardista, i que en fa una versió excel·lent.

El repartiment també és extraordinari, tant vocalment com actoral. Toni Blankenheim és un Wozzeck torturat, Sena Jurinac està prodigiosa en la doble condició de mare i de dona passional. També magnífics Gerhard Unger (Capità) i Hans Sotin (Doctor), interpretats d’una forma més natural i gens histriònica, fet que els fa encara més temibles. En fi, si fins i tot els dos artesans són Kurt Moll i Franz Grundheber! Totalment imprescindible i potser també ideal per conèixer l’obra.

Si en voleu més…

Lulu, l’altra òpera de Berg, és molt diferent, més àrida i extrema. Sempre he preferit Wozzeck. Potser la influència més gran de l’obra la trobem a Die Soldaten (1957-63), de Bernd Alois Zimmermann o a les òperes de Luigi Dallapiccola.

Finalment cal recordar que un altre compositor va agafar Wozzeck com a base pel seu llibret. La versió de Manfred Gurlitt es va estrenar quatre mesos després que la de Berg i sempre ha viscut a la seva ombra, tot i que musicalment són molt diferents, la de Gurlitt totalment immersa en el darrer romanticisme (de Korngold i companyia).

I dimarts… el Canon de Pachelbel.

Anuncis

Accions

Information

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: