Rakhmàninov. Rapsòdia sobre un tema de Paganini

3 12 2010

Situem-nos en el temps. Serguei Rakhmàninov (1873 – 1943), ja madur, forçat a abandonar la seva Rússia natal per sempre, obligat a seguir la carrera com a pianista virtuós per poder-se guanyar la vida, considerat un excompositor després del fracàs del seu quart concert per a piano. Un home deprimit i derrotat.

I al mig d’aquest període, en una estada estiuenca a la casa que es va construir al Llac dels Quatre Cantons a Suïssa, va compondre la Rapsòdia sobre un tema de Paganini. Era el 1934, i l’estrena a Baltimore el novembre d’aquell mateix any, sota la direcció de Leopold Stokowski, es va convertir en un gran èxit.

Des de llavors la reputació de Rakhmàninov ha estat molt fluctuant, i durant els anys més dogmàtics de les noves vanguardes el seu nom no es podia ni pronunciar. Fins i tot diccionaris com el New Grove el descrivien com un compositor monòton, la fama del qual desapareixeria al cap de poc. Per sort aquest temps ja ha passat, i no només es pot reconèixer la seva monumental influència sinó també el seu extraordinari talent. I jo de pas afirmo el següent: la Rapsòdia sobre un tema de Paganini és la meva obra preferida per a piano i orquestra.

Amb un títol així, hem de començar pel “tema de Paganini”, que prové del darrer dels 24 Capricis per a violí, Op. 1, de l’italià Niccolò Paganini (1782 – 1840). Un tema que també ha inspirat compositors com Liszt, Lutosławski o Schumann, i que fa així:

L’obra està formada pel tema de Paganini i 24 variacions que s’estructuren en tres grups, repetint l’esquema clàssic del concert en tres moviments: ràpid – lent – ràpid. L’inici és ben curiós. Després d’una breu introducció de nou compassos escoltem la primera variació (a l’exemple, 0:09), que precedeix el tema (0:29). A continuació, en el tall que us he seleccionat, es deselvolupen les variacions segona a cinquena, perfectament reconeixibles.

A la setena variació Rakhmàninov hi introdueix el tema del Dies irae (el cant gregorià, no les versions que molts compositors n’han fet):

Però el moment més famós, el que tothom espera, és la variació 18, la que clou el “moviment lent”. Una melodia que sembla original però que està construida a partir de la inversió del tema de Paganini, i que Rakhmàninov converteix en una de les seves grans creacions. Una música que no només és molt coneguda sinó que ha inspirat molts altres creadors: a quantes bandes sonores el tema principal no sembla una variació sobre aquesta melodia?

I no puc evitar posar també la vint-i-quatrena i darrera variació. Quan tot s’encamina cap a un final apoteòsic, amb un crescendo que sembla inevitable, Rakhmàninov clou la peça com si fos un prestidigitador: amb un simple moviment dels dits.

Tot i això, els fragments que us he ofert donen només una visió incompleta de l’obra, perquè allò que acaba de fer-la magistral és la naturalitat i la originalitat amb què enllaça cada variació amb la següent.

Per escoltar-ho

Malgrat el so històric, la versió canònica continua sent la del mateix Serguei Rakhmàninov amb l’Orquestra de Filadèlfia dirigida pel gran Leopold Stokowski. Rakhmàninov va ser escollit en una enquesta recent com al millor pianista del segle XX pels seus companys de professió, i aquí dóna una classe magistral de com s’ha d’interpretar l’obra, amb un ritme inigualable. Si hi sumem que la gravació es troba a un preu baratíssim a Naxos, no hi ha possibilitat d’error.

Aquí teniu la variació 18, on Rakhmàninov és molt menys sentimental i més contundent del què és habitual… tot i que darrera ja té Stokowski construint el seu irresistible mur sonor.

Curiosament aquesta és una d’aquelles obres en què costa molt trobar una interpretació que sigui adequada i equilibrada. Hi ha grans noms que han perpetrats autèntics fiascos, sigui per posar-hi massa èmfasi, sucre o per desviar-se del ritme. Jo sempre acabo tornant a la versió de Vladimir Ashkenazy i Bernard Haitink.

Si en voleu més…

No sé si cal recomanar els concerts de piano de Rakhmàninov, perquè especialment el segon i el tercer els coneix qualsevol aficionat a la clàssica (i les melodies principals, gairebé tothom). Recordem doncs que el compositor també té unes Variacions sobre un tema de Chopin (1903) i unes Variacions sobre un tema de Corelli (1931), les dues per a piano sol.

I la setmana que ve… la Simfonia No. 2 “Resurrecció” de Gustav Mahler

Advertisements

Accions

Information

4 responses

4 12 2010
José Luis

Tan interessant com sempre, això de que aquell tema sigui la inversió de l’altre m’ha deixat mut.

4 12 2010
Wimsey

No ho he posat al text, però Rakhmàninov va dir amb ironia que la variació 18 l’havia composta “pel seu agent”…

8 12 2010
Joaquim

M’agrada molt l’apunt d’avui. De fet m’agrada molt Rakhmàninov, sovint tan ensucrat pels seus intèrprets, que el poden arribar a fer odiós, però la seva música té el punt de genialitat melòdica que tan sols es troba en els genis. Els que no ho tenen, per impotència, diuen que la melodia està passada de moda. HA, HA, HA!

9 12 2010
Prokofiev – El baile de los caballeros de “Romeo y Julieta” | Ancha es mi casa

[…] melodía sometida a un tratamiento matemático… y si a alguien le da la risa, que pase por el blog de Wimsey y se mire lo de la variacion nº 18 de la Rapsodia sobre un tema de Paganini de Rachmaninov, y ya […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: