Liszt. Nuages gris

Alguns compositors quan arriben a una edat avançada decideixen explorar nous camins. Tant el Parsifal wagnerià com el Falstaff verdià són òperes que, tot i ser plenament representatives dels seus autors, s’allunyen d’allò que s’esperava d’ells. Tant és així que els seus continuadors van ignorar-les i van optar per camins més fàcils.

Però cap compositor del XIX no va fer una evolució tan sorprenent com Franz Liszt (1811 – 1886) en els darrers anys de la seva vida. Afectat per una greu depressió, per la decrepitud física, per la malaltia i mort del seu amic de l’ànima Wagner, per les contradiccions del seu esperit religiós, Liszt va compondre una sèrie de peces que no s’assemblen gens a les expansives i espectaculars obres de joventut i maduresa. Unes obres que, a més, van quedar oblidades i sense publicar durant anys, i que fins i tot ara s’interpreten molt poc.

Liszt va compondre Nuages gris el 1881, l’any en què va entrar en el seu capvespre definitiu, i quan Wagner estava preparant l’estrena de Parsifal a Bayreuth. El manuscrit porta la data de 24 d’agost, poques setmanes després que una caiguda li hagués provocat unes greus ferides, i quan començava a notar una pèrdua de visió. Els núvols grisos eren, per tant, el paisatge que millor reflectia el seu ànim.

Nuages gris és una peça breu, amb una forma aparentment molt simple, despullada de qualsevol tipus de virtuosisme. El motiu principal, basat en trídades augmentades, es repeteix quatre vegades, les dues darreres amb un sinistre tremolo a la mà esquerra. Després d’uns quants acords sobre el mateix tremolo, la melodia es repeteix però amb una contra-melodia molt simple a sobre. La peça es complica amb tres capes sonores fins que, després d’un compàs de silenci, l’obra acaba amb dos acords completament oberts.

Alguns han relacionat aquesta peça amb l’impressionisme, altres hi veuren una premonició de l’atonalitat de Schönberg. Molts contemporanis no van entendre la música del darrer Liszt i la van menysprear, tot i que Busoni va anomenar-lo “el rei de la llibertat” i aquesta obra concreta va ser admirada per Debussy i Stravinski.

La influència de Nuages gris, i de peces similars com La lugubre gondola, la Bagatelle sans tonalité o Unstern! Sinistre, Disastro a la música del segle XX no està massa clara, perquè moltes no es van publicar fins molts anys després de la mort del compositor. En qualsevol cas són un element més a l’hora de considerar Liszt com un dels grans compositors romàntics, una posició que encara alguns s’entesten a negar-li.

Per escoltar-ho / Si en voleu més

És difícil recomanar una versió d’una obra tan breu, i que per sort han enregistrat molts dels grans pianistes com Brendel, Pollini o Richter. Tot i això sempre destaco el magnífic CD d’Arnaldo Cohen que va servir com a primer volum de la integral de Naxos, i que fa un recorregut magnífic per aquestes obres tan extraordinàries com desconegudes.

I divendres… el Grand traité d’instrumentation et d’orchestration modernes d’Hector Berlioz.