Berlioz. Tractat d’instrumentació

14 01 2011

Hector Berlioz (1803 – 1869) no només va ser un gran compositor i potser el romàntic absolut, sinó també un brillant escriptor. Els seus articles i les seves crítiques van ser molt influents, i molts textos els va recollir en diversos llibres. N’hi ha dos que són especialment coneguts: Les soirées de l’orchestre, una divertidíssima crònica de la vida musical des de dins; i el monumental Grand traité d’instrumentation et d’orchestration modernes, el llibre del qual parlaré avui.

Berlioz va ser a més el director més reconegut de la seva època, i un dels primers en el sentit modern del terme. I una cosa el separava de tots els seus antecessors, i la majoria de predecessors: es va convertir en un compositor genial sense tocar cap instrument de teclat ni ser virtuós amb cap altre. Com a molt sabia tocar la flauta i la guitarra.

Amb tot això es pot entendre que el tractament de l’orquestra fos una part integral del seu procés compositiu, i no un afegit posterior. Berlioz componia pensant en cada instrument i en les seves combinacions, i és per això que les seves obres continuen sent un niu de sorpreses en aquest aspecte (i alguns diran que pot ser la font de molts dels seus suposats desequilibris).

Berlioz va publicar el seu Tractat el 1844, després de serialitzar-lo en una revista, i el va reeditar el 1855 afegint-hi un capítol sobre l’art de la direcció. L’obra bàsicament repassa un per un els instruments de l’orquestra, separats per famílies. Comença amb els violins i acaba amb el pavillon chinois (un instrument de percussió amb campanetes). Naturalment no es limita a descriure’ls, sinó que dóna multitud de detalls: les tècniques per tocar-los, els rangs còmodes pels músics, les millors tonalitats, els harmònics, detalls sobre com es barregen amb la resta de l’orquestra…

Però allò que fa que aquest tractat sigui una lectura fascinant és el seu abast, la multitud de dades i impressions, i la passió que hi posa l’autor. Per exemple, ben aviat trobem Berlioz fent una aferrissada defensa de les violes:

“De tots els instruments de l’orquestra, aquell que ha estat més llargament incomprès malgrat les seves excel·lents qualitats ha estat la viola. No és menys àgil que un violí, el so de les cordes greus té una força particular, les seves notes agudes brillen pel seu accent tristament passional, i el seu timbre general, d’una melancolia profunda, és diferent de tots els altres instruments de corda. (…) La majoria de compositors de l’últim segle, que rarament escrivien en quatre parts reals, no han sabut què fer-ne; i quan no l’hi han trobat ràpidament algunes notes dels acords per omplir, li han escrit el fatal col Basso“.

I acte seguit treu el tema de la manca d’autèntics violistes, i que les seves files estan formades íntegrament per violinistes fracassats que per tant “no saben tocar ni el violí ni la viola”.

El manual també és un viatge en el temps, i Berlioz no s’està de parlar-nos dels desenvolupaments de la tècnica, com en el capítol dels trombons:

L’enginyós fabricant Sax de París, ha evitat aquesta dificultat [la manca d’un regristre baix] mitjançant una única vàlvula col·locada al cos del trombó tenor. Aquesta vàlvula es controla amb el polze de la mà esquerra, mentre la dreta manté tota la llibertat per moure la vara. Totes les orquestres haurien de tenir com a mínim un d’aquests instruments!

Berlioz incorpora moltes partitures per demostrar les seves afirmacions, exemples que procedeixen majoritàriament d’obres de Gluck, Beethoven i Meyerbeer.

El 1904 es va publicar una edició ampliada del text, on els comentaris i els afegits eren ni més ni menys que de Richard Strauss. En aquesta versió s’estableix així una mena de diàleg entre els dos compositors. Strauss incorpora moltíssims més exemples, procedents la majoria de l’obra de Wagner. Per exemple tria diversos moments de l’alemany per mostrar l’ús de les violes, com ara la manera com acompanyen Mime al primer acte de Siegfried, o com mostren el miracle de la poció d’amor al primer de Tristany.

Deixeu-me acabar amb les opinions de Berlioz sobre alguns pianistes:

“Els grans compositors per a piano han indicat sempre amb gran cura quan s’ha de prémer i deixar anar el pedal. Per desgràcia molts virtuosos – i entre ells alguns dels més brillants – ignoren aquestes marques i toquen contínuament amb el pedal de sostenuto premut. No tenen en compte la prolongació i la barreja d’harmonies, i les dissonàncies que creen. Aquest mal hàbit és un abús deplorable d’un recurs excel·lent; el resultat és soroll i confusió en lloc d’harmonia! Això és només la conseqüència natural d’aquesta tendència dels virtuosos – grans i petits, cantants i intèrprets – de centrar l’interès en la seva persona per sobre de la resta”.

I hi afegeix Strauss tot seguit:

“Aquest retret es pot estendre ara a un gran nombre de directors”.

Per llegir-ho

No tinc constància que aquest llibre s’hagi publicat ni en català ni en castellà. Ara bé, aquí en podreu trobar l’original francès, en diverses edicions, i traduccions a l’anglès i a l’alemany, a més de l’edició ampliada per Strauss.

I després… la cantata Gottes Zeit ist die allerbeste Zeit (“Actus Tragicus”), de Johann Sebastian Bach.

Advertisements

Accions

Information

One response

19 01 2011
Marc

Aquest el tenies ben amagat, Wimsey! Afegit a la llista, gràcies!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: