Bach. Insuperable, inabastable. Segurament la persona que més n’ha sabut de música en tota la cultura occidental. Autor d’una obra d’una enorme proximitat emocional però alhora d’una profunda abstracció.
Avui us porto una cantata, Gottes Zeit ist die allerbeste Zeit (“El temps de Déu és el millor de tots els temps”), coneguda popularment com a Actus Tragicus i que porta el número de catàleg BWV 106. L’elecció no és casual, perquè en lloc de començar per les seves obres monumentals i incontestables, n’he triat una de joventut.
Johann Sebastian Bach (1685 – 1750) va compondre la cantata durant l’únic any que va ser organista a l’església de Sant Blai de la ciutat de Mühlhausen. Era el 1707, just abans d’esdevenir Konzertmeister a Weimar, la seva primera posició realment important.
Actus tragicus comença amb una extraordinària sonatina escrita per dues flautes de bec, dues violes de gamba i baix continu. Escoltem-la interpretada per Cantus Cölln:
De fet és una peça que m’agrada tant que aquí en teniu una altra versió, força diferent. Correspon a l’enregistrament del Ricercar Consort (de 2004):
Els dos moviments centrals corresponen a la visió de la mort des de, respectivament, l’Antic i el Nou Testament. Tot i això, hi ha una gran barreja de textos, amb passatges de diversos la Bíblia (Fets dels Apòstols, Salms, Isaïes, Lluc) i himnes de Martí Luter i Adam Reusner. El segon moviment està format per una estructura de cor – arioso (tenor) – ària (baix) – cor, mentre que el tercer pren la forma d’ària (contralt), arioso (baix) i coral (contral). Finalment l’obra acaba amb un cor, Glorie, Lob, Ehr und Herrlichkeit (“Glòria, lloança, honor i majestat”) i que li acaba de donar a la peça una certa estructura simètrica. Aquí teniu el cor interpretat pel Ricercar Consort:
Per escoltar-ho
Gottes Zeit ist die allerbeste Zeit és una de les cantates més conegudes de Bach, i n’hi ha infinitat de versions. Com a enregistraments aïllats en destaco els dos que ja he mencionat, els de Cantus Cölln i el Ricercar Consort.
Ara bé, naturalment la cantata també està inclosa a les sèries (enllestides o no) de gent com John Eliot Gardiner, Ton Koopman o Masaaki Suzuki. Tots ells tenen els seus criteris musicològics i historicistes d’interpretació, un debat sempre obert i sobre el qual hi passaré de puntetes…
Si en voleu més…
El nombre de cantates existents de Bach arriba a les 209, i conèixer-les totes és una feina titànica. Tot i això, des de fa anys disposem d’una magnífica pàgina web (en anglès), Bach Cantatas, que s’ha convertit en imprescindible per navegar-hi. Bona sort!
I després… les nou melodies per a l’Arquebisbe Parker, de Thomas Tallis.
Les músiques d'en Wimsey 
Tenía tiempo sin aparecer en tu espléndido “viaje musical” por cuestiones de tiempo (y no por una falta de interés). Ahora veo que hay mucho que no he leído. ¡Y me da gusto! Es una lástima que no tenga todo el tiempo disponible.
Me he ido directamente a esta reseña porque Bach, de entre todos los músicos que conozco y admiro, me parece el más grande e inabarcable, y como acertadamente has dicho: “la persona que más ha sabido de música en Occidente”.
Admito que la curiosidad por saber que has escrito ha hecho que no revise lo demás temas, así que no estoy seguro si hay algo más sobre él; en caso de no haberlo te invito a continuar y si lo hay, de igual forma te invito a seguir publicando (porque pocas cosas pueden ser tan interesantes y fértiles como develar su entramado complejo contrapuntístico).
El tema del historicismo es un tema interesante y apasionado, y sinceramente no creo que sea la mejor idea pasar de “puntillas” sobre él. Dentro de sus mismas limitaciones y pasiones absurdas, entre detractores y seguidores, nos encontramos con una pregunta que todo buen amante de Bach se ha hecho, ¿cómo fue la “verdadera” interpretación?
Si me lo preguntan, considero que es algo que nunca se sabrá en su totalidad. Se tendría que tocar la composición en las mismas condiciones de aquel entonces, con los mismos instrumentos y los mismos efectivos solistas, adecuándolo a las mismas circunstancias y todo… algo imposible. El historicismo dentro de sus limitaciones es la que logra hacer la aproximación más cercana. Y por eso es siempre valioso de considerar.
A propósito, en cuanto al Actus Tragicus yo me quedo con la versión Junghanel.
PS: Esta es una de las músicas que quisiera escuchar en el inevitable trance final.