Wagner. Parsifal (1)

10 02 2011

Parsifal és la darrera obra de Richard Wagner, i una de les més misterioses i hermètiques de tot el repertori operístic. Fa un segle i quart que ningú no es posa d’acord sobre el seu significat exacte, i cada generació sembla donar-li un ús i una interpretació diferent.

Les seves dualitats internes són molt significatives. Una òpera d’arrel cristiana però molt influïda pel budisme. Portadora d’un missatge de redempció espiritual però enormement carnal. Una evolució lògica de l’estil musical wagnerià però també l’inici d’un camí totalment nou. En fi, una òpera que s’ha llegit alhora com a antisemita i pacifista, masclista i feminista, racista i universal, cristiana i pagana, etcètera.

I tot això amb una història que és ben senzilla.

L’argument

Una orde de cavallers, fundada per l’heroi Titurel, té com a missió divina custodiar dues relíquies, el Graal i la llança sagrada amb què es va ferir el costat de Crist. Però l’orde està amenaçada per Klingsor, que aspirava convertir-se en cavaller però va ser rebutjat per no poder controlar els seus instints sexuals – i que fins i tot es va castrar com a via cap a la puresa.

Titurel va abdicar en el seu fill Amfortas, i aquest va decidir liderar una expedició per destruir Klingsor, ara convertit en un mag temible que crea unes noies-for per a atreure els cavallers i portar-los al pecat. Però Amfortas també va ser seduït per Kundry, una dona condemnada a viure eternament mentre no purgui els seus pecats, i ara controlada per Klingsor. Aquest va aprofitar el moment per robar la llança sagrada i ferir greument el rei dels cavallers.

Ara Amfortas només desitja la mort i que s’acabi el seu patiment, però una profecia diu que serà salvat per un jove pur i innocent. El jove és Parsifal, que en els successius tres actes de l’obra coneixerà els cavallers del Graal, destruirà el món de Klingsor i guarirà Amfortas i tota l’orde.

La música

Més encara que la de l’Anell i Tristany, la música de Parsifal està en evolució constant, i sempre es transforma i es renova. Els famosos leitmotive wagnerians són aquí mutables i difícils d’etiquetar. Ara bé, si hi ha un principi bàsic és la dualitat entre els dos mons. Així el domini del Graal és sòlid i segur, i per tant diatònic:

En canvi el món de Klingsor és cromàtic i sensual, i fa servir els mateixos temes dels cavallers d’una manera retorçada i sinistra:

Parsifal té una música totalment diatònica i Klingsor cromàtica, però Amfortas i Kundry viuen en un món intermedi. El patiment del rei, al cap i a la fi, està vinculat al seu pecat, i ella aspira a la salvació.

Tot plegat es presenta amb una orquestra més reduïda que en obres anteriors, i on els instruments toquen molt més per blocs. Una música que, irònicament, va inspirar sobretot els compositors que rebutjaven l’estil wagnerià (llegeixi’s el de l’Anell i Tristany), amb Debussy al capdavant.

Les influències

Wagner va concebre Parsifal el 1857, un quart de segle abans de compondre’n la música. La base de l’obra és naturalment el Parzival del poeta i cavaller medieval Wolfram von Eschenbach, de qui en manté bona part dels personatges i l’estructura. Ara bé, com en el cas de l’Anell això no vol dir que Wagner sigui fidel als conceptes medievals.

La segona gran influència és doncs la filosofia de Schöpenhauer, omnipresent en l’obra madura del compositor. D’aquí en va treure la idea de la compassió com a fonament de l’ètica, i del domini dels propis instints (la “voluntat”). Com que Schöpenhauer era ateu i tenia una consideració baixa del cristianisme, això explica que uns herois suposadament cristians com els personatges de l’obra es comportin d’una forma tan estranya.

I la tercera és, sorprenentment, el budisme. El 1856 Wagner va escriure un curt esborrany per a una òpera sobre la vida de Buda. Kundry i el seu camí vital surten d’aquí, així com la visió dels cavallers com una casta, el tractament del sexe o les proves que ha de superar el protagonista.

Així a l’esborrany de Els vencedors, l’heroïna Prakriti va rebutjar, en una encarnació anterior i mitjançant un riure sarcàstic, l’amor del fill d’un braman (la casta superior hindú). Prakriti estima Ananda, però aquest ha fet un vot de castedat en servei al Buda. Al final Ananda l’acull com una germana, i ella s’integra en la seva orde espiritual, fins llavors només masculina. Una conclusió que Wagner no va mantenir per a Parsifal, però que sí han recollit molts directors d’escena moderns.

(Continuarà)

Anuncis

Accions

Information

One response

10 02 2011
José Luis

Continuarà, i probablement acabarà abans del 28, que es quan em toca el meu Parsifal. T’agraeixo moltíssim aquestes pàgines, que semblen fetes a mida, i la meva mida es molt corrent.

No et descobriré res si recordo ara les estretes relacions entre el Nietsche de Zaratustra (l’únic que conec) i el budisme.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: