Parsifal al Liceu

(Trenco l’estructura habitual del bloc per penjar la crònica de la funció d’estrena de Parsifal al Gran Teatre del Liceu)

Ho tenia difícil el Liceu per superar l’anterior Parsifal de fa sis temporades, que va comptar amb una tripleta mítica de cantants (Domingo, Urmana, Salminen), la interessant i claustrofòbica producció de Lenhoff, i la direcció de Sebastian Weigle. Però crec que aquesta nit d’estrena ha estat extraordinària.

Deixeu-me començar amb una afirmació categòrica: jo no he sentit mai l’Orquestra del Liceu sonar com en aquest Parsifal, amb unes cordes magnífiques i càlides i uns metalls empastats i només ocasionalment massa agressius. La direcció de Michael Boder ha estat tranquil·la i atenta, i només discrepo en l’excessiva lentitud de les escenes de Klingsor i de les noies flor. Ara bé, només pel so que li ha extret als seus músics ja es mereix una medalla. I tot això en una nit d’estrena, on sovint s’hi arribava faltant assajos.

El protagonista de l’obra ha estat Klaus Florian Vogt, un cantant amb partidaris acèrrims i detractors temibles, i ninú no canviarà d’opinió amb aquest Parsifal. Com sempre fa, a la destrucció del domini de Klingsor ha estat més escolanet que mai, però en general a mi m’ha agradat.

Anja Kampe és una gran Kundry, i pot interpretar sense dificultats aquest temible rol, amb uns greus de mezzo i uns aguts de soprano dramàtica. Dit això, és obvi que ha reservat les forces, i no ha tret tot el seu potencial fins després del petó. Amb les funcions que li queden, li perdono.

Per a Gurnemanz hem tingut Hans-Peter König, i la seva interpretació ha estat extraordinària, amb una veuassa ben modulada, fraseig, sentit del legato, etcètera. Llarga vida al successor de Matti Salminen!

Igualment fantàstic ha estat l’Amfortas d’Alan Held, una altra veu molt important. Si a l’escena del bany potser s’ha excedit de potència, als dos monòlegs ho ha donat tot: dolor, patiment, soletat…

I completant un trio de veus greus fenomenals, Ante Jerkunica ha demostrat el què jo sempre defenso. Que Titurel té deu versos, però cal un baix de primeríssima fila que li doni tot el poder que necessita el personatge. Bravo.

De tot el repartiment potser el Klingsor de John Wegner ha estat el relativament més fluix, sense ser una mala prestació en absolut. Magnífics els dos cavallers, molt bé els dos escuders masculins, i en canvi mala nota per a les noies flors. Cal molta feina per millorar unes veus irregulars i sobretot mal conjuntades.

I la producció de Claus Guth? Doncs així com els seus Mestres cantaires em van semblar mediocres, aquest Parsifal m’ha entusiasmat. I s’estigui més o menys d’acord amb la seva proposta, es nota que hi ha pensat moltíssim.

L’acció té lloc en una mena de sanatori durant la Primera Guerra Mundial. L’escenografia és giratòria i dividida en tres espais, que es van adaptant segons l’acció. Els canvis són constants, i lliguen bé amb el concepte d’espai/temps de l’obra. I, molt important, hi ha sempre dos pisos: al de dalt hi trobarem Amfortas, Titurel i Klingsor; al de baix Parsifal, Kundry i Gurnemanz.

Durant el preludi veurem una escena clau: Titurel que tria Amfortas en lloc de Klingsor com a hereu. Comença el conflicte entre aquests tres ancians. Gurnemanz és el capellà i cronista del sanatori. Els dos cavallers són metges amb bata blanca. La resta, soldats ferits, tant de cos com de ment. Tot i això l’acció es desenvolupa de manera molt fidel al text wagnerià: hi ha el cigne, l’arc, el Graal i la llança, Kundry renta els peus a Parsifal, etcètera. Aquest canvi d’època simplement ens permet copsar millor l’esperit dels personatges.

Potser la millor escena de l’obra és la de Titurel, un vell xacrós, i Amfortas al primer acte. Guth té l’enorme encert de deixar-los sols a l’escenari, només amb el testimoni de Parsifal. Titurel beu del Graal i rejuveneix, insensible al patiment del seu fill. L’altre gran moment són els Encanteris del Divendres Sant, amb imatges del final de la guerra, de natura i de retorn a casa.

Així doncs no hi ha polèmica? Doncs sí, en un únic moment, al cor final (Erlösung dem Erlöser!). Però, igual que Parsifal, Guth es redimeix a l’escena final, en què dos dels personatges es reconcilien, un acte important en l’esfera privada, però insignificant davant del futur que els espera. Una idea extremadament interessant.

En fi, una grandíssima nit d’òpera, i amb un públic entregat que ha llançat grans ovacions als cantants (sobretot a König) i a Boder, però amb alguna esbroncada (i molts bravi) cap a Guth. Tant de bo totes les funcions del Liceu fossin com aquesta.