Tallis. Nou melodies per a l’arquebisbe Parker

Thomas Tallis (c. 1505 – 1585) és, fora d’Anglaterra i dels cercles historicistes, bàsicament el senyor que surt al títol de la Fantasia sobre un tema de Thomas Tallis de Ralph Vaughan Williams. Però el cert és que va ser un compositor important que, a més, li va tocar viure en una posició central uns moments històrics molt convulsos.

Després d’anys de feines a abadies i catedrals, el 1543 Tallis es va convertir en músic de la cort anglesa. Va compondre i tocar per als successius reis, des d’Enric VIII fins a Elisabet I, i això vol dir que va agafar de ple la reforma anglicana. Sembla que es va mantenir fidel al catolicisme, però va saber adaptar l’estil musical a les necessitats de cada moment, i va ser dels primers en compondre himnes per a la litúrgia en anglès (en lloc de llatí).

Tallis va ser també el mestre de William Byrd, un dels altres grans compositors renaixentistes. Els dos també van tenir un negoci junts: la corona els va atorgar el monopoli per vint anys de tota la música impresa, i d’aquí en va sortir la monumental col·lecció Cantiones que ab argumento sacrae vocantur, on cadascun hi va aportar disset motets.

Bach. Gottes Zeit ist die allerbeste Zeit

Bach. Insuperable, inabastable. Segurament la persona que més n’ha sabut de música en tota la cultura occidental. Autor d’una obra d’una enorme proximitat emocional però alhora d’una profunda abstracció.

Avui us porto una cantata, Gottes Zeit ist die allerbeste Zeit (“El temps de Déu és el millor de tots els temps”), coneguda popularment com a Actus Tragicus i que porta el número de catàleg BWV 106. L’elecció no és casual, perquè en lloc de començar per les seves obres monumentals i incontestables, n’he triat una de joventut.

Johann Sebastian Bach (1685 – 1750) va compondre la cantata durant l’únic any que va ser organista a l’església de Sant Blai de la ciutat de Mühlhausen. Era el 1707, just abans d’esdevenir Konzertmeister a Weimar, la seva primera posició realment important.

Vivaldi. Stabat Mater

Stabat Mater és un poema medieval anònim, escrit en llatí cap al segle XIII. Parla del patiment de la Verge Maria durant la crucifixió de Jesús, i el nom procedeix de la primera i cèlebre estrofa:

Stabat mater dolorosa
juxta Crucem lacrimosa,
dum pendebat Filius.

El poema és extraordinari per la implicació emocinal amb el patiment d’una mare, i la perfecta descripció de l’escena. Un material perfecte, per tant, per a ser musicat.

Com passa amb la Missa de Rèquiem que ja vam comentar, centenars de compositors han posat música a l’Stabat Mater. El més conegut és el de l’italià Giovanni Battista Pergolesi, però n’hi ha moltíssims de cèlebres: citem Palestrina, Haydn, Rossini, Dvořák, Verdi, Poulenc o Pärt. I, naturalment, el d’Antonio Vivaldi (1678 – 1741).

Fauré. Requiem

Posar música a la Missa de difunts ha estat una constant en la història. El rèquiem (dit així pel primer vers de l’Introit, Requiem æternam dona eis, Domine) és per tant gairebé un gènere en si mateix. Aquesta imprescindible pàgina recull més de 4300 rèquiems de gairebé 2700 compositors diferents.

De tots ells el més conegut és naturalment el de Mozart, que gairebé tothom deu haver sentit, malgrat que com sabem només en va completar una part. El segueixen segurament la Messa da Requiem de Verdi i el Rèquiem alemany de Brahms, i també la monumental Grande Messe des morts de Berlioz, el de Dvorak, i ja en el segle XX, el War Requiem de Britten (que també va compondre una Sinfonia da Requiem), el de Ligeti, el de Duruflé i fins i tot el de Rutter. I, en fi, podríem seguir amb Biber, Zelenka, Cherubini, Michael Haydn, Donizetti, Gounod, Bruckner, Henze…

Haureu endevinat que els rèquiems són una de les meves peces preferides, potser perquè obliguen els compositors a cenyir-se a unes coordenades molt concretes i a haver d’exprémer tot el seu talent. No cal dir que en aquest viatge musical n’escoltarem molts.

I avui toca començar pel meu preferit, que no només conté una música excepcional sinó que també té al darrera un missatge extraordinari. Parlo, naturalment, del Requiem de Gabriel Fauré.