Liszt. Nuages gris

10 01 2011

Alguns compositors quan arriben a una edat avançada decideixen explorar nous camins. Tant el Parsifal wagnerià com el Falstaff verdià són òperes que, tot i ser plenament representatives dels seus autors, s’allunyen d’allò que s’esperava d’ells. Tant és així que els seus continuadors van ignorar-les i van optar per camins més fàcils.

Però cap compositor del XIX no va fer una evolució tan sorprenent com Franz Liszt (1811 – 1886) en els darrers anys de la seva vida. Afectat per una greu depressió, per la decrepitud física, per la malaltia i mort del seu amic de l’ànima Wagner, per les contradiccions del seu esperit religiós, Liszt va compondre una sèrie de peces que no s’assemblen gens a les expansives i espectaculars obres de joventut i maduresa. Unes obres que, a més, van quedar oblidades i sense publicar durant anys, i que fins i tot ara s’interpreten molt poc.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis




Rakhmàninov. Rapsòdia sobre un tema de Paganini

3 12 2010

Situem-nos en el temps. Serguei Rakhmàninov (1873 – 1943), ja madur, forçat a abandonar la seva Rússia natal per sempre, obligat a seguir la carrera com a pianista virtuós per poder-se guanyar la vida, considerat un excompositor després del fracàs del seu quart concert per a piano. Un home deprimit i derrotat.

I al mig d’aquest període, en una estada estiuenca a la casa que es va construir al Llac dels Quatre Cantons a Suïssa, va compondre la Rapsòdia sobre un tema de Paganini. Era el 1934, i l’estrena a Baltimore el novembre d’aquell mateix any, sota la direcció de Leopold Stokowski, es va convertir en un gran èxit.

Des de llavors la reputació de Rakhmàninov ha estat molt fluctuant, i durant els anys més dogmàtics de les noves vanguardes el seu nom no es podia ni pronunciar. Fins i tot diccionaris com el New Grove el descrivien com un compositor monòton, la fama del qual desapareixeria al cap de poc. Per sort aquest temps ja ha passat, i no només es pot reconèixer la seva monumental influència sinó també el seu extraordinari talent. I jo de pas afirmo el següent: la Rapsòdia sobre un tema de Paganini és la meva obra preferida per a piano i orquestra.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »





Biber. Sonates del rosari

21 09 2010

Com que probablement molts no coneixereu aquesta obra, posem-nos en situació:

Això és virtuosisme! Però allò que em va atrapar quan la vaig sentir per primer cop va ser el segon moviment de la primera sonata, que pren la forma d’un tema amb variacions:

El moviment historicista, com tots els moviments artístics, té les seves coses bones i dolentes. Entre les segones cal citar alguns directors molt pesats, unes discussions conceptuals força absurdes i el fet de fer-nos sentir culpables d’escoltar enregistraments antics “no aptes”. Entre les bones hi ha naturalment molts dels nous criteris d’interpretació, i sobretot haver recuperat un gran nombre d’obres oblidades que ara formen part del repertori. I no hi ha millor exemple que les Sonates del rosari.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »





Mompou. Cançons i danses

14 09 2010

I comencem aquest viatge musical amb el meu compositor català preferit, l’autor d’una obra que sempre em fascina per ser radicalment única.

Perquè com podem catalogar Frederic Mompou (1893-1987)? La tasca és complexa. Per la seva vinculació amb França, on va viure més de dues dècades, molts el veuen com un hereu de Debussy i Satie, i un company de la colla de Poulenc, Milhaud i companyia. Altres el consideren una mena de Bartók català, capaç d’agafar el seu folklore nacional i trascendir-lo. Les discogràfiques, per la seva banda, han tendit a unir-lo a compositors com Albéniz, Granados i Turina…

Però etiquetar-lo com a músic impressionista o nacionalista (de la nació que sigui) és quedar-se molt curt. Va ser un d’aquells músics que van expressar-se al marge de corrents i modes, creant una obra particularíssima. Llegeix la resta d’aquesta entrada »