Mahler. Simfonia núm. 2

21 12 2010

Les cent-sis de Haydn, les quaranta-una de Mozart, les quinze de Xostakòvitx, les onze de Bruckner, les nou de Beethoven, Schubert, Dvořák, Mahler i Vaughan Williams, les set de Sibelius, les sis de Txaikòvski i Martinů, les cinc de Mendelssohn, les quatre de Brahms i Scriabin, l’única de Franck, i de totes elles la meva simfonia preferida és la segona de Mahler, la que porta el sobrenom de “Resurrecció”.

És molt famosa la frase que Mahler va dir a Sibelius: “Una simfonia ha de ser com el món. Ha d’abastar-ho tot”. I no hi ha millor exemple que la seva segona per demostrar-ho.

La simfonia inclou passatges amb tots els estats emocionals: alegria, tristesa, entusiasme, ràbia, dol, serenor, eufòria, contemplació. El camí cap el clímax no és lineal, sinó l’obra dóna mil voltes, es cargola sobre si mateixa, agafa camins inesperats, torna a l’inici, explota, es calma.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis




Herrmann. Psycho

3 11 2010

Bernard Herrmann (1911 – 1975) va ser tota la vida un home frustrat. No va aconseguir ser un gran director d’orquestra ni un compositor “seriós” respectat, les seves grans fites, i va haver de desplegar el seu enorme talent a la música per a cinema, un art que molts encara consideren menor.

Si bé Herrmann té una música de cambra molt interessant, i fins i tot una òpera, són les seves bandes sonores les que el situen com un dels grans compositors de la segona meitat del segle XX, una música que sortosament s’està reivindicant mica en mica a les sales de concerts i als estudis de gravació.

La partitura per a Psycho, o Psicosi, tot i que magistral no és segurament la millor creació de Herrmann, però sí és la més emblemàtica i coneguda, i la que més ens revela sobre el seu estil i la seva manera de compondre.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »





Haydn. Simfonia núm. 93

24 09 2010

Quan va escriure les seves primeres simfonies, Joseph Haydn (1732 – 1809) era un jove Kapellmeister al servei d’un comte, i la simfonia una forma musical menor, imprecisa, que tenia diferents usos socials en un món dominat per la música vocal. Quasi quaranta anys després Haydn s’havia convertit en el primer compositor interpretat en vida a tots els racons d’Europa (molt més que Händel), i la simfonia s’havia erigit com el centre de la producció musical, una posició que des de llavors no abandonat.

Lamentablement la visió que tenim de Haydn està encara condicionada per molts tòpics que li va assignar el Romanticisme: l’home afable, més brillant artesà que creador genial, pas previ en l’aprenentatge de qualsevol compositor però sense un valor excessiu. Han calgut anys i aniversaris per tornar a col·locar la seva figura on es mereix, al cim de tot, tot i que a diferència d’altres artistes la seva música no s’ha deixat mai d’interpretar.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »