Wagner. Parsifal (1)

10 02 2011

Parsifal és la darrera obra de Richard Wagner, i una de les més misterioses i hermètiques de tot el repertori operístic. Fa un segle i quart que ningú no es posa d’acord sobre el seu significat exacte, i cada generació sembla donar-li un ús i una interpretació diferent.

Les seves dualitats internes són molt significatives. Una òpera d’arrel cristiana però molt influïda pel budisme. Portadora d’un missatge de redempció espiritual però enormement carnal. Una evolució lògica de l’estil musical wagnerià però també l’inici d’un camí totalment nou. En fi, una òpera que s’ha llegit alhora com a antisemita i pacifista, masclista i feminista, racista i universal, cristiana i pagana, etcètera.

I tot això amb una història que és ben senzilla.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »





Berlioz. Tractat d’instrumentació

14 01 2011

Hector Berlioz (1803 – 1869) no només va ser un gran compositor i potser el romàntic absolut, sinó també un brillant escriptor. Els seus articles i les seves crítiques van ser molt influents, i molts textos els va recollir en diversos llibres. N’hi ha dos que són especialment coneguts: Les soirées de l’orchestre, una divertidíssima crònica de la vida musical des de dins; i el monumental Grand traité d’instrumentation et d’orchestration modernes, el llibre del qual parlaré avui.

Berlioz va ser a més el director més reconegut de la seva època, i un dels primers en el sentit modern del terme. I una cosa el separava de tots els seus antecessors, i la majoria de predecessors: es va convertir en un compositor genial sense tocar cap instrument de teclat ni ser virtuós amb cap altre. Com a molt sabia tocar la flauta i la guitarra.

Amb tot això es pot entendre que el tractament de l’orquestra fos una part integral del seu procés compositiu, i no un afegit posterior. Berlioz componia pensant en cada instrument i en les seves combinacions, i és per això que les seves obres continuen sent un niu de sorpreses en aquest aspecte (i alguns diran que pot ser la font de molts dels seus suposats desequilibris).

Llegeix la resta d’aquesta entrada »





Liszt. Nuages gris

10 01 2011

Alguns compositors quan arriben a una edat avançada decideixen explorar nous camins. Tant el Parsifal wagnerià com el Falstaff verdià són òperes que, tot i ser plenament representatives dels seus autors, s’allunyen d’allò que s’esperava d’ells. Tant és així que els seus continuadors van ignorar-les i van optar per camins més fàcils.

Però cap compositor del XIX no va fer una evolució tan sorprenent com Franz Liszt (1811 – 1886) en els darrers anys de la seva vida. Afectat per una greu depressió, per la decrepitud física, per la malaltia i mort del seu amic de l’ànima Wagner, per les contradiccions del seu esperit religiós, Liszt va compondre una sèrie de peces que no s’assemblen gens a les expansives i espectaculars obres de joventut i maduresa. Unes obres que, a més, van quedar oblidades i sense publicar durant anys, i que fins i tot ara s’interpreten molt poc.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »





Mahler. Simfonia núm. 2

21 12 2010

Les cent-sis de Haydn, les quaranta-una de Mozart, les quinze de Xostakòvitx, les onze de Bruckner, les nou de Beethoven, Schubert, Dvořák, Mahler i Vaughan Williams, les set de Sibelius, les sis de Txaikòvski i Martinů, les cinc de Mendelssohn, les quatre de Brahms i Scriabin, l’única de Franck, i de totes elles la meva simfonia preferida és la segona de Mahler, la que porta el sobrenom de “Resurrecció”.

És molt famosa la frase que Mahler va dir a Sibelius: “Una simfonia ha de ser com el món. Ha d’abastar-ho tot”. I no hi ha millor exemple que la seva segona per demostrar-ho.

La simfonia inclou passatges amb tots els estats emocionals: alegria, tristesa, entusiasme, ràbia, dol, serenor, eufòria, contemplació. El camí cap el clímax no és lineal, sinó l’obra dóna mil voltes, es cargola sobre si mateixa, agafa camins inesperats, torna a l’inici, explota, es calma.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »





Wagner. Tristan und Isolde (2)

29 10 2010

Representar en condicions Tristany i Isolda és una tasca titànica. Per començar els protagonistes són un tenor heroic i una soprano dramàtica, dos tipus de veus gairebé inexistents, que han de cantar uns papers llarguíssims sobre una orquestra imnensa. Tristany és especialment problemàtic: si els dos primers actes ja són esgotadors, al tercer li toca donar-ho tot en la mitja hora que dura la seva agonia.

Naturalment el tercer protagonista és el director, que ha de saber treure l’entrellat de la partitura, oferir-ne tots els matisos i alhora acompanyar els cantants. I si Kurwenal i Brangäne són papers extensos amb escenes clau, més val tenir un baix excepcional pel rei Marke, perquè el seu monòleg de quinze minuts pot ser tant fascinant com fer-se feixuc.

I la direcció d’escena ho té igualment difícil, en una obra totalment estàtica plena de passatges orquestrals, llargs diàlegs i molts monòlegs, i on l’acció es redueix a uns pocs minuts. La temptació de convertir-ho en una mena d’oratori és alta, però parlem d’un drama musical ple de passió. Llegeix la resta d’aquesta entrada »





Wagner. Tristan und Isolde (1)

26 10 2010

Ho confesso: el primer cop que vaig sentir el preludi de Tristany i Isolda no el vaig entendre, em va desconcertar completament. No entenia cap on anava aquella música. A més era l’extrema versió de Furtwängler, i tenia un so monofònic al qual no m’hi havia acostumat. És a dir, que em vaig perdre i vaig deixar reposar el document uns mesos.

Finalment ho vaig entendre: la música de Tristany i Isolda no va enlloc, no té cap objectiu. Simplement va cap endavant.

Anys més tard aquest preludi, i tota l’obra, formen part de la meva vida. El Tristany és l’òpera wagneriana que més escolto després de Parsifal i L’anell, i això vol dir que és una de les cinc o sis peces que més freqüento en general. A més en tinc una bona col·lecció de versions, en àudio i vídeo. Ara bé, me’n sortiré a l’hora d’escriure’n un article?

Llegeix la resta d’aquesta entrada »





Gilbert & Sullivan. HMS Pinafore

5 10 2010

HMS Pinafore és tota una institució al món anglosaxó. Molts dels passatges musicals són cèlebres, el text és un compendi de cites, l’obra és una constant en les funcions escolars i universitàries i en les produccions d’aficionats, se n’han fet centenars de referències a pel·lícules i sèries de televisió. És part doncs de la cultura popular.

I això que les primeres setmanes després de l’estrena, que va tenir lloc el 25 de maig de 1878 a Londres, l’assistència a les funcions no va ser espectacular. Tot i això mica en mica la gent va acudir al teatre, fins que la presència de públic va ser massiva i finalment es va arribar al rècord de 571 representacions.

Tot i això l’autèntica bogeria pel Pinafore va succeir als Estats Units. La primera representació va tenir lloc a Boston sis mesos després de l’estrena, sense pagar res als autors originals. Se’n van començar a fer versions revisades, adaptades a nens, a grups de negres. Alguns empresaris van enviar els seus agents a Londres per assistir repetidament a les funcions originals i apuntar tot el que fos possible. Quan Gilbert i Sullivan van arribar el 5 de novembre de 1879 a Nova York per muntar el seu Pinafore “autoritzat”, a tot el país ja s’havien creat unes cent cinquanta produccions.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »