Bach. Gottes Zeit ist die allerbeste Zeit

Bach. Insuperable, inabastable. Segurament la persona que més n’ha sabut de música en tota la cultura occidental. Autor d’una obra d’una enorme proximitat emocional però alhora d’una profunda abstracció.

Avui us porto una cantata, Gottes Zeit ist die allerbeste Zeit (“El temps de Déu és el millor de tots els temps”), coneguda popularment com a Actus Tragicus i que porta el número de catàleg BWV 106. L’elecció no és casual, perquè en lloc de començar per les seves obres monumentals i incontestables, n’he triat una de joventut.

Johann Sebastian Bach (1685 – 1750) va compondre la cantata durant l’únic any que va ser organista a l’església de Sant Blai de la ciutat de Mühlhausen. Era el 1707, just abans d’esdevenir Konzertmeister a Weimar, la seva primera posició realment important.

Vivaldi. Stabat Mater

Stabat Mater és un poema medieval anònim, escrit en llatí cap al segle XIII. Parla del patiment de la Verge Maria durant la crucifixió de Jesús, i el nom procedeix de la primera i cèlebre estrofa:

Stabat mater dolorosa
juxta Crucem lacrimosa,
dum pendebat Filius.

El poema és extraordinari per la implicació emocinal amb el patiment d’una mare, i la perfecta descripció de l’escena. Un material perfecte, per tant, per a ser musicat.

Com passa amb la Missa de Rèquiem que ja vam comentar, centenars de compositors han posat música a l’Stabat Mater. El més conegut és el de l’italià Giovanni Battista Pergolesi, però n’hi ha moltíssims de cèlebres: citem Palestrina, Haydn, Rossini, Dvořák, Verdi, Poulenc o Pärt. I, naturalment, el d’Antonio Vivaldi (1678 – 1741).

Händel. Giulio Cesare in Egitto

Les òperes barroques tenen totes més o menys la mateixa estructura: obertura, recitatiu, ària, recitatiu, ària, recitatiu, ària i així fins les tres o quatre hores. Afegim-hi que parlem de recitativo secco, és a dir, només veu i continu; i que les àries tenen la forma da capo: en una estructura ABA, la primera part es repeteteix íntegrament, amb les aportacions vocals del cantant. A més les àries no avancen l’acció, i nou versos poden servir per set o vuit minuts. I clar, el problema dels contratenors, no aptes per tots els gustos…

Aquest tipus d’òpera té força seguidors. També cal dir que a molta altra gent se li fa pesada, que aquesta successió de recitatius i àries es fa interminable i l’espectador hi acaba perdent interès.

Però evidentment hi ha una gran excepció, l’òpera barroca que entusiasma fins i tot als que no ens torna bojos aquest estil. L’òpera és Giulio Cesare in Egitto, de Händel.

Haydn. Simfonia núm. 93

Quan va escriure les seves primeres simfonies, Joseph Haydn (1732 – 1809) era un jove Kapellmeister al servei d’un comte, i la simfonia una forma musical menor, imprecisa, que tenia diferents usos socials en un món dominat per la música vocal. Quasi quaranta anys després Haydn s’havia convertit en el primer compositor interpretat en vida a tots els racons d’Europa (molt més que Händel), i la simfonia s’havia erigit com el centre de la producció musical, una posició que des de llavors no abandonat.

Lamentablement la visió que tenim de Haydn està encara condicionada per molts tòpics que li va assignar el Romanticisme: l’home afable, més brillant artesà que creador genial, pas previ en l’aprenentatge de qualsevol compositor però sense un valor excessiu. Han calgut anys i aniversaris per tornar a col·locar la seva figura on es mereix, al cim de tot, tot i que a diferència d’altres artistes la seva música no s’ha deixat mai d’interpretar.