Rakhmàninov. Rapsòdia sobre un tema de Paganini

Situem-nos en el temps. Serguei Rakhmàninov (1873 – 1943), ja madur, forçat a abandonar la seva Rússia natal per sempre, obligat a seguir la carrera com a pianista virtuós per poder-se guanyar la vida, considerat un excompositor després del fracàs del seu quart concert per a piano. Un home deprimit i derrotat.

I al mig d’aquest període, en una estada estiuenca a la casa que es va construir al Llac dels Quatre Cantons a Suïssa, va compondre la Rapsòdia sobre un tema de Paganini. Era el 1934, i l’estrena a Baltimore el novembre d’aquell mateix any, sota la direcció de Leopold Stokowski, es va convertir en un gran èxit.

Des de llavors la reputació de Rakhmàninov ha estat molt fluctuant, i durant els anys més dogmàtics de les noves vanguardes el seu nom no es podia ni pronunciar. Fins i tot diccionaris com el New Grove el descrivien com un compositor monòton, la fama del qual desapareixeria al cap de poc. Per sort aquest temps ja ha passat, i no només es pot reconèixer la seva monumental influència sinó també el seu extraordinari talent. I jo de pas afirmo el següent: la Rapsòdia sobre un tema de Paganini és la meva obra preferida per a piano i orquestra.

Berg. Wozzeck (2)

El tercer acte de Wozzeck és un prodigi de concisió dramàtica, cinc escenes que passen davant dels nostres ulls amb un ritme cinematogràfic: la víctima, l’assassinat, el descobriment, el suïcidi, la conseqüència. Entre les dos últimes escenes Berg hi introdueix el passatge orquestral més llarg i conegut de tota l’obra, l’Interludi en re menor, una recopilació de tota la tragèdia del protagonista, i on hi esclata una vegada i un altre el seu crit “Wir arme Leut!” (“Nosaltres els pobres!”). Un fragment propi del Mahler més embogit.

I al final… el nen. El fill de Marie i Wozzeck està jugant amb un grup de companys, fins que un arriba i li deixa anar “la teva mare és morta!”. La crueltat infantil! Tots marxen i el nen es queda sol jugant amb un cavall de cartró: “Hopp, hopp! Hopp, hopp! Hopp, hopp!”. La música no busca cap conclusió sinó que s’estanca en un cicle que es va repetint una vegada i una altra fins que s’atura per necessitat. No hi ha sortida: la tragèdia es repetirà a la següent generació.

Berg. Wozzeck (1)

Qui té por de Wozzeck? O pitjor encara: qui odia Wozzeck? Aviat farà cent anys que Alban Berg (1885 – 1935) va començar a compondre-la, i tot i això molts la continuen agafant com el perfecte exemple de l’òpera “contemporània”, dissonant i inescoltable. Un producte de molts prejudicis, perquè no només és una obra totalment arrelada a la tradició musical germànica, de Bach a Mahler, sinó que té moltíssims fragments perfectament tonals.

Escolteu com a exemple la introducció orquestral a la quarta escena del segon acte, la de la taverna: ecos de música popular alemanya, de Mozart, del vals dels pagesos d’El caçador furtiu de Weber…

Herrmann. Psycho

Bernard Herrmann (1911 – 1975) va ser tota la vida un home frustrat. No va aconseguir ser un gran director d’orquestra ni un compositor “seriós” respectat, les seves grans fites, i va haver de desplegar el seu enorme talent a la música per a cinema, un art que molts encara consideren menor.

Si bé Herrmann té una música de cambra molt interessant, i fins i tot una òpera, són les seves bandes sonores les que el situen com un dels grans compositors de la segona meitat del segle XX, una música que sortosament s’està reivindicant mica en mica a les sales de concerts i als estudis de gravació.

La partitura per a Psycho, o Psicosi, tot i que magistral no és segurament la millor creació de Herrmann, però sí és la més emblemàtica i coneguda, i la que més ens revela sobre el seu estil i la seva manera de compondre.

Janáček. Quartets de corda

La paradoxa Janáček.

Un home neix el 1854 a Bohèmia, poc després que Verdi estreni La traviata i quan Wagner encara no ha començat a compondre Tristan und Isolde. Aquest home és un humil compositor de províncies i no aconsegueix enllestir la seva primera obra rodona fins que té cinquanta anys: una òpera de nom La seva fillastra. L’estrena és un èxit a la seva ciutat natal, però el teatre de la capital la rebutja. Han de passar dotze anys més, fins que un amic de Kafka la tradueix a l’alemany i fa que s’estreni amb el nom de Jenůfa. L’èxit és clamorós. El compositor, de seixanta-dos anys, entra en un frenesí creador, impulsat també per l’amor platònic cap a una joveneta casada.

Durant els dotze anys que li queden de vida, fins els setanta-quatre, l’home compon cinc òperes, una sinfonietta, un cicle de cançons, una missa, dos quartets de corda, algunes peces de cambra. I tots amb un estil plenament modernista però alhora totalment personal.

Heus aquí doncs el miracle. Janáček crea les seves grans obres mestres quan a Puccini (quatre anys més jove) només li resta Turandot; quan Debussy (vuit anys més jove) ja ha mort; quan Strauss (deu anys més jove) estrena Die Frau ohne Schatten i comença la seva llarga coda vital. Schönberg (vint anys més jove) i Bartók (vint-i-set anys) ja han fet moltes de les seves grans contribucions i són els emblemes del modernisme musical; i el vell Janáček se’ls afegeix tot i ser de la generació anterior. Fins aquell moment potser només Haydn havia estat l’autor d’un corpus tan gran i consistent d’obres magistrals passats els seixanta.

Mompou. Cançons i danses

I comencem aquest viatge musical amb el meu compositor català preferit, l’autor d’una obra que sempre em fascina per ser radicalment única.

Perquè com podem catalogar Frederic Mompou (1893-1987)? La tasca és complexa. Per la seva vinculació amb França, on va viure més de dues dècades, molts el veuen com un hereu de Debussy i Satie, i un company de la colla de Poulenc, Milhaud i companyia. Altres el consideren una mena de Bartók català, capaç d’agafar el seu folklore nacional i trascendir-lo. Les discogràfiques, per la seva banda, han tendit a unir-lo a compositors com Albéniz, Granados i Turina…

Però etiquetar-lo com a músic impressionista o nacionalista (de la nació que sigui) és quedar-se molt curt. Va ser un d’aquells músics que van expressar-se al marge de corrents i modes, creant una obra particularíssima.