Pachelbel. Cànon

30 11 2010

El Cànon de Pachelbel és una obra que forma part de la cultura pop, una peça omnipresent que tothom pot taral·larejar i de la què se n’han fet centenars de versions, un dels hits de les músiques de casament, una constant en els recopilatoris de clàssica i d’aquell gènere híbrid que en diuen chill out.

És possible doncs escoltar el Canon i Giga en Re major per a tres violins i baix continu amb unes orelles fresques, sense aquest bagatge? Doncs ho ignoro, però avui ho provarem.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »





Berg. Wozzeck (2)

24 11 2010

El tercer acte de Wozzeck és un prodigi de concisió dramàtica, cinc escenes que passen davant dels nostres ulls amb un ritme cinematogràfic: la víctima, l’assassinat, el descobriment, el suïcidi, la conseqüència. Entre les dos últimes escenes Berg hi introdueix el passatge orquestral més llarg i conegut de tota l’obra, l’Interludi en re menor, una recopilació de tota la tragèdia del protagonista, i on hi esclata una vegada i un altre el seu crit “Wir arme Leut!” (“Nosaltres els pobres!”). Un fragment propi del Mahler més embogit.

I al final… el nen. El fill de Marie i Wozzeck està jugant amb un grup de companys, fins que un arriba i li deixa anar “la teva mare és morta!”. La crueltat infantil! Tots marxen i el nen es queda sol jugant amb un cavall de cartró: “Hopp, hopp! Hopp, hopp! Hopp, hopp!”. La música no busca cap conclusió sinó que s’estanca en un cicle que es va repetint una vegada i una altra fins que s’atura per necessitat. No hi ha sortida: la tragèdia es repetirà a la següent generació.


Llegeix la resta d’aquesta entrada »





Berg. Wozzeck (1)

15 11 2010

Qui té por de Wozzeck? O pitjor encara: qui odia Wozzeck? Aviat farà cent anys que Alban Berg (1885 – 1935) va començar a compondre-la, i tot i això molts la continuen agafant com el perfecte exemple de l’òpera “contemporània”, dissonant i inescoltable. Un producte de molts prejudicis, perquè no només és una obra totalment arrelada a la tradició musical germànica, de Bach a Mahler, sinó que té moltíssims fragments perfectament tonals.

Escolteu com a exemple la introducció orquestral a la quarta escena del segon acte, la de la taverna: ecos de música popular alemanya, de Mozart, del vals dels pagesos d’El caçador furtiu de Weber…

Llegeix la resta d’aquesta entrada »





Vivaldi. Stabat Mater

10 11 2010

Stabat Mater és un poema medieval anònim, escrit en llatí cap al segle XIII. Parla del patiment de la Verge Maria durant la crucifixió de Jesús, i el nom procedeix de la primera i cèlebre estrofa:

Stabat mater dolorosa
juxta Crucem lacrimosa,
dum pendebat Filius.

El poema és extraordinari per la implicació emocinal amb el patiment d’una mare, i la perfecta descripció de l’escena. Un material perfecte, per tant, per a ser musicat.

Com passa amb la Missa de Rèquiem que ja vam comentar, centenars de compositors han posat música a l’Stabat Mater. El més conegut és el de l’italià Giovanni Battista Pergolesi, però n’hi ha moltíssims de cèlebres: citem Palestrina, Haydn, Rossini, Dvořák, Verdi, Poulenc o Pärt. I, naturalment, el d’Antonio Vivaldi (1678 – 1741).
Llegeix la resta d’aquesta entrada »





Herrmann. Psycho

3 11 2010

Bernard Herrmann (1911 – 1975) va ser tota la vida un home frustrat. No va aconseguir ser un gran director d’orquestra ni un compositor “seriós” respectat, les seves grans fites, i va haver de desplegar el seu enorme talent a la música per a cinema, un art que molts encara consideren menor.

Si bé Herrmann té una música de cambra molt interessant, i fins i tot una òpera, són les seves bandes sonores les que el situen com un dels grans compositors de la segona meitat del segle XX, una música que sortosament s’està reivindicant mica en mica a les sales de concerts i als estudis de gravació.

La partitura per a Psycho, o Psicosi, tot i que magistral no és segurament la millor creació de Herrmann, però sí és la més emblemàtica i coneguda, i la que més ens revela sobre el seu estil i la seva manera de compondre.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »





Wagner. Tristan und Isolde (2)

29 10 2010

Representar en condicions Tristany i Isolda és una tasca titànica. Per començar els protagonistes són un tenor heroic i una soprano dramàtica, dos tipus de veus gairebé inexistents, que han de cantar uns papers llarguíssims sobre una orquestra imnensa. Tristany és especialment problemàtic: si els dos primers actes ja són esgotadors, al tercer li toca donar-ho tot en la mitja hora que dura la seva agonia.

Naturalment el tercer protagonista és el director, que ha de saber treure l’entrellat de la partitura, oferir-ne tots els matisos i alhora acompanyar els cantants. I si Kurwenal i Brangäne són papers extensos amb escenes clau, més val tenir un baix excepcional pel rei Marke, perquè el seu monòleg de quinze minuts pot ser tant fascinant com fer-se feixuc.

I la direcció d’escena ho té igualment difícil, en una obra totalment estàtica plena de passatges orquestrals, llargs diàlegs i molts monòlegs, i on l’acció es redueix a uns pocs minuts. La temptació de convertir-ho en una mena d’oratori és alta, però parlem d’un drama musical ple de passió. Llegeix la resta d’aquesta entrada »





Wagner. Tristan und Isolde (1)

26 10 2010

Ho confesso: el primer cop que vaig sentir el preludi de Tristany i Isolda no el vaig entendre, em va desconcertar completament. No entenia cap on anava aquella música. A més era l’extrema versió de Furtwängler, i tenia un so monofònic al qual no m’hi havia acostumat. És a dir, que em vaig perdre i vaig deixar reposar el document uns mesos.

Finalment ho vaig entendre: la música de Tristany i Isolda no va enlloc, no té cap objectiu. Simplement va cap endavant.

Anys més tard aquest preludi, i tota l’obra, formen part de la meva vida. El Tristany és l’òpera wagneriana que més escolto després de Parsifal i L’anell, i això vol dir que és una de les cinc o sis peces que més freqüento en general. A més en tinc una bona col·lecció de versions, en àudio i vídeo. Ara bé, me’n sortiré a l’hora d’escriure’n un article?

Llegeix la resta d’aquesta entrada »





Händel. Giulio Cesare in Egitto

19 10 2010

Les òperes barroques tenen totes més o menys la mateixa estructura: obertura, recitatiu, ària, recitatiu, ària, recitatiu, ària i així fins les tres o quatre hores. Afegim-hi que parlem de recitativo secco, és a dir, només veu i continu; i que les àries tenen la forma da capo: en una estructura ABA, la primera part es repeteteix íntegrament, amb les aportacions vocals del cantant. A més les àries no avancen l’acció, i nou versos poden servir per set o vuit minuts. I clar, el problema dels contratenors, no aptes per tots els gustos…

Aquest tipus d’òpera té força seguidors. També cal dir que a molta altra gent se li fa pesada, que aquesta successió de recitatius i àries es fa interminable i l’espectador hi acaba perdent interès.

Però evidentment hi ha una gran excepció, l’òpera barroca que entusiasma fins i tot als que no ens torna bojos aquest estil. L’òpera és Giulio Cesare in Egitto, de Händel.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »