Janáček. Quartets de corda

12 10 2010

La paradoxa Janáček.

Un home neix el 1854 a Bohèmia, poc després que Verdi estreni La traviata i quan Wagner encara no ha començat a compondre Tristan und Isolde. Aquest home és un humil compositor de províncies i no aconsegueix enllestir la seva primera obra rodona fins que té cinquanta anys: una òpera de nom La seva fillastra. L’estrena és un èxit a la seva ciutat natal, però el teatre de la capital la rebutja. Han de passar dotze anys més, fins que un amic de Kafka la tradueix a l’alemany i fa que s’estreni amb el nom de Jenůfa. L’èxit és clamorós. El compositor, de seixanta-dos anys, entra en un frenesí creador, impulsat també per l’amor platònic cap a una joveneta casada.

Durant els dotze anys que li queden de vida, fins els setanta-quatre, l’home compon cinc òperes, una sinfonietta, un cicle de cançons, una missa, dos quartets de corda, algunes peces de cambra. I tots amb un estil plenament modernista però alhora totalment personal.

Heus aquí doncs el miracle. Janáček crea les seves grans obres mestres quan a Puccini (quatre anys més jove) només li resta Turandot; quan Debussy (vuit anys més jove) ja ha mort; quan Strauss (deu anys més jove) estrena Die Frau ohne Schatten i comença la seva llarga coda vital. Schönberg (vint anys més jove) i Bartók (vint-i-set anys) ja han fet moltes de les seves grans contribucions i són els emblemes del modernisme musical; i el vell Janáček se’ls afegeix tot i ser de la generació anterior. Fins aquell moment potser només Haydn havia estat l’autor d’un corpus tan gran i consistent d’obres magistrals passats els seixanta.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »