Parsifal al Liceu

(Trenco l’estructura habitual del bloc per penjar la crònica de la funció d’estrena de Parsifal al Gran Teatre del Liceu)

Ho tenia difícil el Liceu per superar l’anterior Parsifal de fa sis temporades, que va comptar amb una tripleta mítica de cantants (Domingo, Urmana, Salminen), la interessant i claustrofòbica producció de Lenhoff, i la direcció de Sebastian Weigle. Però crec que aquesta nit d’estrena ha estat extraordinària.

Deixeu-me començar amb una afirmació categòrica: jo no he sentit mai l’Orquestra del Liceu sonar com en aquest Parsifal, amb unes cordes magnífiques i càlides i uns metalls empastats i només ocasionalment massa agressius. La direcció de Michael Boder ha estat tranquil·la i atenta, i només discrepo en l’excessiva lentitud de les escenes de Klingsor i de les noies flor. Ara bé, només pel so que li ha extret als seus músics ja es mereix una medalla. I tot això en una nit d’estrena, on sovint s’hi arribava faltant assajos.