Les cent-sis de Haydn, les quaranta-una de Mozart, les quinze de Xostakòvitx, les onze de Bruckner, les nou de Beethoven, Schubert, Dvořák, Mahler i Vaughan Williams, les set de Sibelius, les sis de Txaikòvski i Martinů, les cinc de Mendelssohn, les quatre de Brahms i Scriabin, l’única de Franck, i de totes elles la meva simfonia preferida és la segona de Mahler, la que porta el sobrenom de “Resurrecció”.
És molt famosa la frase que Mahler va dir a Sibelius: “Una simfonia ha de ser com el món. Ha d’abastar-ho tot”. I no hi ha millor exemple que la seva segona per demostrar-ho.
La simfonia inclou passatges amb tots els estats emocionals: alegria, tristesa, entusiasme, ràbia, dol, serenor, eufòria, contemplació. El camí cap el clímax no és lineal, sinó l’obra dóna mil voltes, es cargola sobre si mateixa, agafa camins inesperats, torna a l’inici, explota, es calma.
Les músiques d'en Wimsey 