Liszt. Nuages gris

Alguns compositors quan arriben a una edat avançada decideixen explorar nous camins. Tant el Parsifal wagnerià com el Falstaff verdià són òperes que, tot i ser plenament representatives dels seus autors, s’allunyen d’allò que s’esperava d’ells. Tant és així que els seus continuadors van ignorar-les i van optar per camins més fàcils.

Però cap compositor del XIX no va fer una evolució tan sorprenent com Franz Liszt (1811 – 1886) en els darrers anys de la seva vida. Afectat per una greu depressió, per la decrepitud física, per la malaltia i mort del seu amic de l’ànima Wagner, per les contradiccions del seu esperit religiós, Liszt va compondre una sèrie de peces que no s’assemblen gens a les expansives i espectaculars obres de joventut i maduresa. Unes obres que, a més, van quedar oblidades i sense publicar durant anys, i que fins i tot ara s’interpreten molt poc.