Situem-nos en el temps. Serguei Rakhmàninov (1873 – 1943), ja madur, forçat a abandonar la seva Rússia natal per sempre, obligat a seguir la carrera com a pianista virtuós per poder-se guanyar la vida, considerat un excompositor després del fracàs del seu quart concert per a piano. Un home deprimit i derrotat.
I al mig d’aquest període, en una estada estiuenca a la casa que es va construir al Llac dels Quatre Cantons a Suïssa, va compondre la Rapsòdia sobre un tema de Paganini. Era el 1934, i l’estrena a Baltimore el novembre d’aquell mateix any, sota la direcció de Leopold Stokowski, es va convertir en un gran èxit.
Des de llavors la reputació de Rakhmàninov ha estat molt fluctuant, i durant els anys més dogmàtics de les noves vanguardes el seu nom no es podia ni pronunciar. Fins i tot diccionaris com el New Grove el descrivien com un compositor monòton, la fama del qual desapareixeria al cap de poc. Per sort aquest temps ja ha passat, i no només es pot reconèixer la seva monumental influència sinó també el seu extraordinari talent. I jo de pas afirmo el següent: la Rapsòdia sobre un tema de Paganini és la meva obra preferida per a piano i orquestra.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »
Les músiques d'en Wimsey 