Hector Berlioz (1803 – 1869) no només va ser un gran compositor i potser el romàntic absolut, sinó també un brillant escriptor. Els seus articles i les seves crítiques van ser molt influents, i molts textos els va recollir en diversos llibres. N’hi ha dos que són especialment coneguts: Les soirées de l’orchestre, una divertidíssima crònica de la vida musical des de dins; i el monumental Grand traité d’instrumentation et d’orchestration modernes, el llibre del qual parlaré avui.
Berlioz va ser a més el director més reconegut de la seva època, i un dels primers en el sentit modern del terme. I una cosa el separava de tots els seus antecessors, i la majoria de predecessors: es va convertir en un compositor genial sense tocar cap instrument de teclat ni ser virtuós amb cap altre. Com a molt sabia tocar la flauta i la guitarra.
Amb tot això es pot entendre que el tractament de l’orquestra fos una part integral del seu procés compositiu, i no un afegit posterior. Berlioz componia pensant en cada instrument i en les seves combinacions, i és per això que les seves obres continuen sent un niu de sorpreses en aquest aspecte (i alguns diran que pot ser la font de molts dels seus suposats desequilibris).