Wagner. Tristan und Isolde (2)

Representar en condicions Tristany i Isolda és una tasca titànica. Per començar els protagonistes són un tenor heroic i una soprano dramàtica, dos tipus de veus gairebé inexistents, que han de cantar uns papers llarguíssims sobre una orquestra imnensa. Tristany és especialment problemàtic: si els dos primers actes ja són esgotadors, al tercer li toca donar-ho tot en la mitja hora que dura la seva agonia.

Naturalment el tercer protagonista és el director, que ha de saber treure l’entrellat de la partitura, oferir-ne tots els matisos i alhora acompanyar els cantants. I si Kurwenal i Brangäne són papers extensos amb escenes clau, més val tenir un baix excepcional pel rei Marke, perquè el seu monòleg de quinze minuts pot ser tant fascinant com fer-se feixuc.

I la direcció d’escena ho té igualment difícil, en una obra totalment estàtica plena de passatges orquestrals, llargs diàlegs i molts monòlegs, i on l’acció es redueix a uns pocs minuts. La temptació de convertir-ho en una mena d’oratori és alta, però parlem d’un drama musical ple de passió.

Wagner. Tristan und Isolde (1)

Ho confesso: el primer cop que vaig sentir el preludi de Tristany i Isolda no el vaig entendre, em va desconcertar completament. No entenia cap on anava aquella música. A més era l’extrema versió de Furtwängler, i tenia un so monofònic al qual no m’hi havia acostumat. És a dir, que em vaig perdre i vaig deixar reposar el document uns mesos.

Finalment ho vaig entendre: la música de Tristany i Isolda no va enlloc, no té cap objectiu. Simplement va cap endavant.

Anys més tard aquest preludi, i tota l’obra, formen part de la meva vida. El Tristany és l’òpera wagneriana que més escolto després de Parsifal i L’anell, i això vol dir que és una de les cinc o sis peces que més freqüento en general. A més en tinc una bona col·lecció de versions, en àudio i vídeo. Ara bé, me’n sortiré a l’hora d’escriure’n un article?