Com que per mi Wagner és un món a banda, el títol de mestre i rei absolut de l’òpera l’atorgo a Giuseppe Verdi (1813-1901). La seva carrera m’apassiona, i no només pel reguitzell d’obres meravelloses que ens va deixar. També hi influeix la seva extraordinària evolució, els reptes i conflictes a què es va enfrontar, els condicionants amb què va haver de treballar i el seu esperit de llibertat. En un món, el de l’òpera, on dominen les irregularitats i les digressions, Verdi té tres obres de construcció perfecta: Rigoletto, Otello i Falstaff, tres prodigis teatrals i musicals. I naturalment també té el Macbeth, i La traviata, i Un ballo in maschera, i…
Però com que els aficionats no només vivim del gaudi i de l’admiració, sinó que res no ens agrada més que una bona discussió, avui he decidit parlar de Simon Boccanegra. Una òpera amb una gran majoria de moments sublims, però que en conjunt em fa posar dels nervis per tot allò que hi sobra i tot allò que hi falta.
Les músiques d'en Wimsey 