Parsifal al Liceu

20 02 2011

(Trenco l’estructura habitual del bloc per penjar la crònica de la funció d’estrena de Parsifal al Gran Teatre del Liceu)

Ho tenia difícil el Liceu per superar l’anterior Parsifal de fa sis temporades, que va comptar amb una tripleta mítica de cantants (Domingo, Urmana, Salminen), la interessant i claustrofòbica producció de Lenhoff, i la direcció de Sebastian Weigle. Però crec que aquesta nit d’estrena ha estat extraordinària.

Deixeu-me començar amb una afirmació categòrica: jo no he sentit mai l’Orquestra del Liceu sonar com en aquest Parsifal, amb unes cordes magnífiques i càlides i uns metalls empastats i només ocasionalment massa agressius. La direcció de Michael Boder ha estat tranquil·la i atenta, i només discrepo en l’excessiva lentitud de les escenes de Klingsor i de les noies flor. Ara bé, només pel so que li ha extret als seus músics ja es mereix una medalla. I tot això en una nit d’estrena, on sovint s’hi arribava faltant assajos.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis




Wagner. Parsifal (1)

10 02 2011

Parsifal és la darrera obra de Richard Wagner, i una de les més misterioses i hermètiques de tot el repertori operístic. Fa un segle i quart que ningú no es posa d’acord sobre el seu significat exacte, i cada generació sembla donar-li un ús i una interpretació diferent.

Les seves dualitats internes són molt significatives. Una òpera d’arrel cristiana però molt influïda pel budisme. Portadora d’un missatge de redempció espiritual però enormement carnal. Una evolució lògica de l’estil musical wagnerià però també l’inici d’un camí totalment nou. En fi, una òpera que s’ha llegit alhora com a antisemita i pacifista, masclista i feminista, racista i universal, cristiana i pagana, etcètera.

I tot això amb una història que és ben senzilla.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »





Wagner. Tristan und Isolde (2)

29 10 2010

Representar en condicions Tristany i Isolda és una tasca titànica. Per començar els protagonistes són un tenor heroic i una soprano dramàtica, dos tipus de veus gairebé inexistents, que han de cantar uns papers llarguíssims sobre una orquestra imnensa. Tristany és especialment problemàtic: si els dos primers actes ja són esgotadors, al tercer li toca donar-ho tot en la mitja hora que dura la seva agonia.

Naturalment el tercer protagonista és el director, que ha de saber treure l’entrellat de la partitura, oferir-ne tots els matisos i alhora acompanyar els cantants. I si Kurwenal i Brangäne són papers extensos amb escenes clau, més val tenir un baix excepcional pel rei Marke, perquè el seu monòleg de quinze minuts pot ser tant fascinant com fer-se feixuc.

I la direcció d’escena ho té igualment difícil, en una obra totalment estàtica plena de passatges orquestrals, llargs diàlegs i molts monòlegs, i on l’acció es redueix a uns pocs minuts. La temptació de convertir-ho en una mena d’oratori és alta, però parlem d’un drama musical ple de passió. Llegeix la resta d’aquesta entrada »





Wagner. Tristan und Isolde (1)

26 10 2010

Ho confesso: el primer cop que vaig sentir el preludi de Tristany i Isolda no el vaig entendre, em va desconcertar completament. No entenia cap on anava aquella música. A més era l’extrema versió de Furtwängler, i tenia un so monofònic al qual no m’hi havia acostumat. És a dir, que em vaig perdre i vaig deixar reposar el document uns mesos.

Finalment ho vaig entendre: la música de Tristany i Isolda no va enlloc, no té cap objectiu. Simplement va cap endavant.

Anys més tard aquest preludi, i tota l’obra, formen part de la meva vida. El Tristany és l’òpera wagneriana que més escolto després de Parsifal i L’anell, i això vol dir que és una de les cinc o sis peces que més freqüento en general. A més en tinc una bona col·lecció de versions, en àudio i vídeo. Ara bé, me’n sortiré a l’hora d’escriure’n un article?

Llegeix la resta d’aquesta entrada »