Berg. Wozzeck (1)

15 11 2010

Qui té por de Wozzeck? O pitjor encara: qui odia Wozzeck? Aviat farà cent anys que Alban Berg (1885 – 1935) va començar a compondre-la, i tot i això molts la continuen agafant com el perfecte exemple de l’òpera “contemporània”, dissonant i inescoltable. Un producte de molts prejudicis, perquè no només és una obra totalment arrelada a la tradició musical germànica, de Bach a Mahler, sinó que té moltíssims fragments perfectament tonals.

Escolteu com a exemple la introducció orquestral a la quarta escena del segon acte, la de la taverna: ecos de música popular alemanya, de Mozart, del vals dels pagesos d’El caçador furtiu de Weber…

I tot i això és cert que segurament Wozzeck és l’òpera més emblemàtica del segle XX. Per començar tracta un dels temes que més va ocupar els grans compositors en aquells anys: el conflicte entre individu i societat, i com el primer és destruït per causa del seu entorn. Citem Káťa Kabanová, Lady Macbeth de Mtsensk, Peter Grimes… A més el llibret té una força dramàtica, una potència emocional i una construcció narrativa inaudites al segle XIX.

La història de Wozzeck, per tant, és la d’un poble diable que porta una vida miserable i es veurà empès a la bogeria, a l’assassinat i finalment al suïcidi per la impossibilitat d’escapar al destí que li ha marcat la societat. En poc més d’una hora i mitja, i en quinze escenes que passen a ritme cinematogràfic, veurem el seu procés d’humiliació i caiguda i, encara pitjor, com la seva sort es traslladarà inevitablement a la següent generació.

La galeria de personatges és esplèndida. El Capità és un absolut imbècil, un mediocre amb càrrec, pedant, covard i inaguantable en els seus sermons. El Doctor, exemple de la ciència sense ànima, és un psicòpata en el sentit clínic del terme. El Tambor Major representa el poder més primari i testicular. Andrès és l’amic incapaç d’entendre el què li passa al protagonista. Margret, la veïna que veu el pecat aliè i no el propi. Hi ha fins i tot un Idiota que en tres frases s’eleva per la seva capacitat visionària.

I naturalment Marie, l’altra víctima. Mare carinyosa, dona passional, traeix Wozzeck i se n’avergonyeix profundament, però no pot evitar caure en braços d’un altre. Si els homes ho tenen difícil per maniobrar en aquesta societat, per les dones és impossible.

Primera escena del segon acte. Wozzeck arriba a casa de Marie, i veu que porta posades les arrecades que li ha regalat el Tambor Major. Ell la interroga, ella diu que les ha trobat. L’home mira el seu fill com dorm: “Nosaltres els pobres suem fins i tot quan dormim”. Esclata el gran tema de Wozzeck, “Wir arme Leut!“. Berg talla i ens deixa amb un acord de Do major, la quotidianitat. “Aquí tens la meva paga, i el què m’han donat el capità i el doctor”. Marie: “Déu t’ho pagui, Franz”. Ell marxa, ella esclata: “Sóc una mala dona (…) Quin món! Tothom se n’hauria d’anar al diable, home, dona i nen!”.

Darrera escena del segon acte. A les casernes dels soldats, un coro a bocca chiusa. Sentim els gemecs del violí abans que els del mateix Wozzeck, que no pot dormir. Andrès no li fa ni cas. Entra el Tambor Major, amb veu de tenor heroic wagnerià, borratxo i cridant “Jo sóc un home!”. Insinua que s’ha embolicat amb Marie i va a buscar Wozzeck per oferir-li un schnaps. Aquest no només refusa la beguda sinó que xiula per burlar-se’n. La pallissa és inevitable, i amb ella la humiliació definitiva. Tot és a punt per la tragèdia del tercer acte.

(Continuarà)

Advertisements

Accions

Information

3 responses

18 11 2010
José Luis

Gracies! No la conec, pero em sembla mes “musical” i per tant audible sense imatges que la Lulú. A l’ultim fragment hi ha una cita explícita de una canço, crec que de Mahler (4:21). Es molt potent, i ara ja sé que si la fan no tindré cap dubte: Miraré d’anar

18 11 2010
Wimsey

Lulu és molt més aspra i extrema, Wozzeck és en canvi un resum de tota la música germànica fins aquell moment, i el fragment orquestral més conegut, l’interludi en re menor, és pur Mahler embogit.

A la segona part hi trobaràs totes les recomanacions en CD i DVD, però és una òpera que has de descobrir com abans millor.

21 11 2010
Rinaldo

Muchas gracias Wimsey. Wozzeck, como bien debes de saber, es una de mis tres óperas favoritas (las otras son Tristán y DG).

Creo que aquí, como música, Berg halla su más alta posibilidad de comunicación debido a la abundancia de medios expresivos empleados. En cuanto a la historia: es cruda, sencilla y brutal, un reflejo perfecto de la injusticia social y de la perversidad humana. Todo esto y más, que seguramente nos comentarás. Convierten a esta ópera en obra maestra y demuestran que Berg era un genio.

Y justamente, es una ópera paradigmática del siglo XX (como bien señalas), la otra sería Pelléas et Mélisande. Además resulta asombroso que hayan pasado casi cien años y su fuerza aún no ha sido acallada, continúa siendo una dura amonestación a la sociedad; una de las más profundas heridas del pasado siglo.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: