Mahler. Simfonia núm. 2

Les cent-sis de Haydn, les quaranta-una de Mozart, les quinze de Xostakòvitx, les onze de Bruckner, les nou de Beethoven, Schubert, Dvořák, Mahler i Vaughan Williams, les set de Sibelius, les sis de Txaikòvski i Martinů, les cinc de Mendelssohn, les quatre de Brahms i Scriabin, l’única de Franck, i de totes elles la meva simfonia preferida és la segona de Mahler, la que porta el sobrenom de “Resurrecció”.

És molt famosa la frase que Mahler va dir a Sibelius: “Una simfonia ha de ser com el món. Ha d’abastar-ho tot”. I no hi ha millor exemple que la seva segona per demostrar-ho.

La simfonia inclou passatges amb tots els estats emocionals: alegria, tristesa, entusiasme, ràbia, dol, serenor, eufòria, contemplació. El camí cap el clímax no és lineal, sinó l’obra dóna mil voltes, es cargola sobre si mateixa, agafa camins inesperats, torna a l’inici, explota, es calma.

Les forces que es necessiten per interpretar-les són enormes. Dues solistes, cor mixte, orgue. Només per a la percussió ja calen set instrumentistes. Deu trompes, deu trompetes, quatre fagots. “La quantitat més gran possible de cordes”. I el repertori musical és increïble. Les cordes toquen amb pizzicato i col legno, entre altres efectes; hi ha un petit grup de cambre fora d’escena que sona de lluny i en un cert moment s’ha d’acostar; els instruments han de tocar exprimint al màxim les seves possibilitats.

La simfonia consta de cinc moviments. El primer, d’uns vint o vint-i-cinc minuts de durada, és una marxa fúnebre i va ser compost originalment com un poema simfònic. Els instruments que hi dominen són els violoncels i els contrabaixos, que fan una remor llòbrega que sempre es manté de fons. És un lament per la vida ja exhaurida, que conclou amb un crit i dos batecs finals.

Els moviments segon i tercer, d’uns deu minuts cadascun, són imatges de la vida passada: un ländler (una dansa típica alemanya) i l’adaptació d’un lied propi amb referències a la música jueva. El segon és una delícia, ben clàssic, elegant, gens grandiloqüent (aquí en versió d’Otto Klemperer):

El quart moviment és també un lied, Urlicht (“llum primordial”), un moment de calma que ens prepara per la llarga conclusió. Ens el canta la gran Janet Baker amb la direcció de Leonard Bernstein:

I arribem al cinquè i darrer moviment, més de trenta minuts de música que culminen amb l’ascensió al cel. Un camí, però, ple de perills i interrogants, amb moments tan extraordinaris com les trompetes celestials que es combinen amb l’ocell de la mort.

Però el final de l’obra és de victòria, d’ascensió, sobre uns versos compostos pel mateix Mahler:

Aixecar-se, sí, aixecar-se,
El meu cor ho farà en un instant!
Tot el que has combatut,
A Déu et conduirà! (trad. Salvador Pila)

És una culminació amb el cor, l’orquestra i sobretot la percussió, portant-nos més enllà de la terra. Un èxtasi final que conclou aquest llarguíssim viatge per la vida i per la mort.

Per escoltar-ho

A alguns no els agrada, el troben excessiu, però per mi aquesta simfonia estarà sempre vinculada a Leonard Bernstein. Sigui en la seva primera versió per a Sony, el seu DVD britànic o, encara millor, la de DG amb la Filharmònica de Nova York, els trets característics són totalment identificatius: el llarg arc emocional, els tempi extrems (el final!), la immersió absoluta.

Una gran alternativa: Otto Klemperer amb l’Orquestra Philarmonia (1962), veloç, intens, conflictiu. I també cal escoltar la versió de Bruno Walter, l’amic i deixeble de Mahler, pel què té de “canònica” i pel luxe de Maureen Forrester.

En DVD ja he parlat de Bernstein, però cal veure i sentir l’ungit Claudio Abbado amb l’Orquestra del Festival de Lucerna (els millors dels millors), acabat de renéixer després d’una terrible malaltia. I evidentment l’Urlicht fa que sigui inevitable citar les solistes: a Baker i Forrester se’ls ha d’afegir Kathleen Ferrier (en un directe de Klemperer) per formar una tríada colossal.

Si en voleu més…

La simfonia de Mahler que més recorda per estructura a la segona és la següent, la tercera, però en aquesta les intencions són molt diferents. Per a un viatge similar pels camins de la mort cal anar a la sisena i a la novena, tot i que els seus finals no tenen res a veure amb un èxtasi celestial.

I divendres… Falstaff, de Giuseppe Verdi